El mal cap de Truss

Al número 10 de Downing Street hi viu el primer ministre britànic i a l’11, el responsable d’Economia. Una porta interna connecta les dues cases perquè els habitants es puguin veure sense mirades indiscretes. Malgrat això, no és habitual que s’intercanviïn les responsabilitats sense canviar de càrrec ni mudar-se d’habitacle. Però això és el que havia passat amb la primera ministra Liz Truss i el seu ministre d’Economia, Jeremy Hunt.

El cap de la premier feia tuf de pólvora des que el seu veí i suposat subordinat la va humiliar al Parlament desballestant peça a peça el programa tributari amb què havia pujat al poder. Irònicament, Truss ha caigut per haver ofert el que abans era una carta segura, una reducció d’impostos generalitzada encaminada a alleujar les restriccions que s’auguren per la guerra a Ucraïna. La fórmula consistia a barrejar menys taxes amb una injecció de fons públics, aigua i oli que, antigament, algun prestidigitador va vendre amb èxit com si fos una miraculosa loció capil·lar.

Però Liz Truss no va tenir en compte que el seu país encara no ha paït el Brexit i que la crisi internacional té angoixats els britànics. En definitiva, li van veure el truc i el potencial forat de 170.000 milions d’euros als comptes públics va desencadenar el pànic als mercats i la caiguda de la lliura esterlina, prou raons per posar a la picota la primera ministra.

En temps apressats com els actuals, les receptes clàssiques no carburen i els estrategs polítics s’han d’escalfar el cap dissenyant hams sofisticats. El rude James Carville, assessor de Bill Clinton, en va tenir prou amb un exabrupte, “the economy, stupid” (l’economia, estúpid), per guanyar la Casa Blanca. Eren els gloriosos noranta, quan les eleccions es decidien a la televisió i els opinants inclinaven voluntats. Però quan els influencers ataquen, les xarxes disparen, els mòbils es desborden i les decisions es prenen a l’instant a la borsa i als mercats financers, no hi ha marge per a l’error. La clau és que en política l’evident gairebé mai no és el més convenient, fins i tot quan s’ofereix a la canalla duros a quatre pessetes.