L’apologia i allò altre

Gairebé 47 anys després de la mort del dictador, l’apologia del franquisme tindrà –anuncien– conseqüències per a aquells que la practiquin. Divendres va entrar en vigor la nova llei de Memòria Democràtica, que –entre altres mesures– contempla la desaparició de fundacions i entitats que facin “apologia del franquisme que enalteixi el cop d’Estat i la dictadura o enalteixi els seus dirigents amb menyspreu i humiliació de les víctimes”. Pel que sembla, la Fundación Nacional Francisco Franco té els dies comptats. El problema de fons, com sabeu, no és exactament allò que únicament proclamen sense embuts els nostàlgics i els extremistes amb panòplia falangista, marginals i caricaturescos en els seus esbarjos anuals. El mal és allò altre.

No és l’apologia de Franco i el seu règim el que rovella la memòria col·lectiva, no és el gest fanfarró dels que convoquen ritualment l’esperit

La relativització del franquisme no és altra cosa que l’ocultació de tota la seva violència

del Caudillo i el de l’Ausente. El que obstrueix les artèries de la consciència democràtica celtibèrica és una substància més subtil, gairebé incolora, gairebé inodora, gairebé indolora, però terriblement destructiva. La coneixeu perfectament, perquè és a l’aire, es respira amb total normalitat. Des que era bordegàs, no he deixat de notar-la sovint, com un element indissociable de la mentalitat dominant que transcendeix els marcs polítics i culturals, que s’assenta en una inèrcia indiscutida i indiscutible, resistent als canvis per anar mudant al compàs de les noves generacions.

Em refereixo, esclar, a la suau i discreta relativització del franquisme, que no és altra cosa que l’ocultació –més o menys cínica i satisfeta– de tota la seva violència, la seva corrupció, la seva misèria i la seva podridura estructurals. “Franco va tenir les seves coses bones i les seves coses dolentes”, és la frase que expressa millor la tumefacció crònica de la memòria col·lectiva que ens ha tocat per tenir el passaport que tenim. El que pronuncia l’oració en qüestió pensa confortablement. El costum fa possible la perpetuació del crim mitjançant una forma ben primària d’indistinció. Cuéntame lo que pasó i altres productes d’almívar narratiu dissimulen la fetor, com l’ambientador utilitzat en un abocador. Vet aquí també les picades d’ullet de Vox a la gent encantadora que recomana “deixar en pau el passat”.