Carta a la tardor

estimada tardor. no saps com t’enyor. Sempre has estat la meva estació preferida, tan elegant, com de pel·lícula francesa, amb la teva gavardina clàssica, la meva caçadora texana. ens encantava passejar agafades de la mà per l’eixample, després que la pluja hagués banyat els carrers, on s’hi reflectia la llum dels fanals amb una barreja de perfums, asfalt humit, pneumàtic fumejant, castanyes torrades.

no ho sé, supòs que és perquè quan vaig arribar a barcelona eres aquí. La qüestió és que et relacion íntimament amb la ciutat. De fet, vares ser tu qui me’n donà la benvinguda. ¿te’n recordes, quan m’ensenyares la Floresta, un dia que, de camí a la universitat, decidírem baixar del tren i passàrem d’anar a classe? O d’aquelles sobretaules infinites als pisos d’estudiants, als quals, de sobte, s’havia fet fosc rere la finestra, una resta de crema de carbassa encara al fons dels plats. Ara ve més de gust menjar-se una amanida.

trob a faltar la teva temperatura perfecta, el teu aire malenconiós, la teva invitació a escriure. i aquell existencialisme una mica anacrònic com de capital europea que, imagín, devia quedar-se fora de lloc i t’apar

Fa temps que no vens, i l’època i la ciutat no són les mateixes sense tu

tava de nosaltres. Ho deduesc perquè, any rere any, et vèiem menys per aquí. Al començament ni tan sols vaig adonar-me’n, eres discreta. Després te tornares impetuosa. Arribaves per sorpresa i fent xivarri, despentinaves els arbres, els sacsejaves, inundaves els carrers amb xàfecs sobtats que m’obligaven a comprar calcetins d’emergència, els peus xops. el teu alè havia canviat amb el teu caràcter. Llavors te n’anaves també de sobte, i em deixaves tota sola, el fred als ossos.

Fa temps que no vens, i l’època i la ciutat no són les mateixes sense tu. enguany estic esgotada com si estiguéssim a finals de curs, i no al principi. i em deman si no deu ser per mor de la teva absència, de la qual se n’aprofita un estiu sufocant i pesat que no hi ha manera que se’n vagi. A la nit encara hi ha mosquits, i la setmana que ve comença l’horari d’hivern. Diuen que haurem d’avesarnos-hi. Però m’agradaves tant! mai no havia imaginat que parlaria de tu com d’aquell amant o amic a qui esperaràs sempre, conscient que no tornarà. conscient també que l’enyorança forma part de la teva naturalesa. Que felices que vàrem ser, i quina sort, que ens n’adonàrem.