La Vanguardia (Català-1ª edició)
Els Billy Elliot del patinatge artístic
Els esportistes d’una modalitat aclaparadorament femenina encara han de fer front a insídies i brometes
Daniel Picazo té 12 anys i un futur brillant en el patinatge artístic sobre rodes. Els seus ídols i miralls són Arnau Pérez, de 17 anys, i Biel Jané, de 19, que ja no són promeses, sinó realitats. La mare d’en Daniel, Lídia Vilardell, patina des dels 3 anys i entrena campiones al CPE Taradell. Qualsevol pensaria que quan el fill li va dir que volia patinar li va aplanar el camí. Però no. Va voler que desistís.
“No volia que patís. Sé que els nens poden ser molt cruels, i...”. I en Daniel, com el protagonista de Billy Elliot (Quiero bailar), del director britànic Stephen Daldry, es va imposar. La seva mare el va apuntar a bàsquet, però va durar dues setmanes. “Vull patinar”, repetia ell. La Lídia avui està orgullosíssima del seu fill, que acaba de guanyar el campionat infantil de Catalunya per parelles, juntament amb Abril Rodríguez.
Tot i això, els temors de la Lídia van trigar poc a fer-se realitat. Fa anys, quan anava a una escola de Porqueres (Pla de l’Estany), en Daniel s’estava entrenant al pavelló municipal i ho va veure l’N., un company de classe. “Em xivaré a tothom”, li va dir, com si l’hagués sorprès fent una cosa vergonyosa. La Lídia, que era a la grada i que de vegades sap ser un pitbull (són les seves paraules), s’hi va encarar.
“Quin peu fas, N.? Un 35? Vols que et deixi uns patins i proves tu de fer el que fa el meu fill?”, li va preguntar. L’assetjador es va avergonyir i per a en Daniel va ser un dia feliç. L’endemà va ser ell qui es va encarregar de comentar-ho a classe. A més de modelar cossos de deesses i déus grecs, el patinatge és un esport sacrificat i de molta exigència física. Malgrat això, molts el continuen considerant com una “cosa de nenes”.
Ni de nenes ni de dones, sinó de superdones. I de superhomes, com Pere Marsinyach, de 27 anys, economista i una llegenda del patinatge: dues vegades campió mundial júnior, campió d’Europa i subcampió del món en la categoria absoluta –aquí no hi ha espai per a tot el seu palmarès–. Ja s’ha retirat de la modalitat lliure, però continua competint en grup-xou i anirà al Mundial de l’Argentina.
En Pere també és entrenador del CPA Tona, un club amb cent patinadores i sis patinadors. “La federació catalana ha fet una campanya de promoció inclosa en la iniciativa Dona i esport, cosa que fomenta encara més la creença que l’esport és exclusivament femení”, diu. La Vanguardia ha assistit a una de les seves classes magistrals, durant l’entrenament de set esportistes: quatre noies i tres nois.
No tots són del Tona. Però aquí no hi ha clubs rivals, sinó germans. El CPA Tona, el CPE Taradell i el CPA Cardona s’ajuden sempre que poden, i no són un cas extraordinari, ans al contrari. Les esportistes de l’entrenament són Tània Garcia, Júlia Leiva, Clàudia Garcia i Abril Armadans. Als esportistes ja els hem presentat: en Daniel, l’Arnau i en Biel. El tercer estudia la carrera d’Arquitectura i porta el patinatge a l’ADN.
Biel Jané és fill d’una estrella del Cardona, que encara somia que competeix i es desperta nerviós perquè no sap si li sortirà el triple salt. Joan Jané, de 53 anys, és enginyer informàtic, a més d’entrenador del Cardona i tècnic de la Federació Catalana. Molt fornit des de jove, va haver de donar “algunes empentes, res greu” per marcar distàncies amb els milhomes que van pro
“Em xivaré a tota l’escola”, va dir a en David un nen de la classe un cop que el va veure entrenant-se
“Tant de bo tinguem el mateix recorregut i reconeixement que ha viscut el futbol femení”, diu un tècnic
var d’intimidar-lo durant la seva adolescència.
El patinatge no és una excepció: com el rugbi o la boxa, si caus, t’aixeques. Això va ser el que va ensenyar Joan Jané a Pere Marsinyach, a qui va entrenar i va descobrir quan era petit i va saber veure que ja era un diamant en brut. I això ensenya avui en Pere a altres joves. Hi ha pocs clubs amb pistes de parquet. La majoria són de terratzo. Quins són els punts febles? Els físics, genolls i malucs. Els psíquics, les insídies i brometes.
Catalunya, una gran potència en aquest esport, gaudeix d’estrelles com Pau Garcia, de l’Artístic Skating Cunit, o Llorenç Álvarez, del CPA Ripollet. Tot i que les coses han millorat molt, ells continuen sent minoria en un univers femení i gairebé tots han hagut de girar l’esquena als graciosos de torn. La seva personalitat ha de tenir la flexibilitat, la força i la resistència del jonc: el vent els pot doblegar, però no pas arrencar.
Quan encara competia en modalitat absoluta, Pere Marsinyach, que estudiava un màster als EUA, va fer un viatge llampec a Catalunya, va baixar de l’avió, va anar a un campionat i el va guanyar. Li agradaria que el patinatge masculí experimentés un reconeixement i un recorregut semblant al del futbol femení. El mateix demanen Arnau Pérez i Biel Jané, que no volen que ningú més llanci la tovallola, fart de “sentir que això és una cosa d’efeminats o altres ximpleries”.
L’Arnau ho ha guanyat tot des d’aleví i acaba de quedar tercer al campionat júnior d’Europa, que es va disputar a Andorra. Gairebé no hi va perquè el seu pare, afortunadament ja recuperat, llavors estava molt delicat de salut. Explica la història, entre volta i volta al pavelló esportiu de Tona, Daniel Picazo, que mira amb admiració els grans, els seus miralls. Una vegada va plorar perquè es va trencar un braç. El pitjor va ser, deia, “que no me l’he trencat patinant”. Joncs d’acer.