La Vanguardia (Català-1ª edició)
I qui vivia aquí?
La per a molts desconeguda casa Tosquella, semioculta darrere un mur lleig que dona a General Mitre i amb entrada per Vallirana –cap a aquest carrer i el de Ballester llueix esplèndides reixes de ferro forjat–, aquest cap de setmana torna a brillar malgrat el seu evident deteriorament. Feliçment rescatada per l’Ajuntament fa gairebé un any, és una de les novetats del festival arquitectònic 48h Open House BCN, que se celebra aquest cap de setmana. Els qui sabien de l’existència d’aquesta finca modernista del Putxet poden veure-la de prop, recórrer les seves estances i observar els seus curiosos detalls ornamentals, a més de conèixer la història que amaga. Centenars de persones ho van fer ahir i altres tantes els seguiran avui.
“És molt interessant, quan passo per aquí em demano com serà per dins i qui hi vivia”, va explicar la Pilar, que va esperar una hora i mitja al carrer abans de poder-hi entrar. “Li cal una bona reforma–va afegir–; quan la facin serà impressionant”. L’Ajuntament preveu restaurar-la i dedicar-la a casal de la gent gran.
Aquesta veïna de la Font d’en Fargas va compartir grup de visita amb la Núria, de Gràcia, que, a més de per les filigranes decoratives, es va interessar per la família d’Antoni Tosquella, un comerciant que, després de fer les Amèriques, el 1906 va transformar l’immoble en una joia modernista amb l’arquitecte Eduard M. Balcells.
La visita és en certa manera un homenatge a l’última resident de la casa, Dolors Castells i Tosquella, neta d’aquell indià que li va donar esplendor. Va néixer en aquesta casa i hi va
La molt deteriorada casa Tosquella, al Putxet, torna a brillar gràcies al festival 48h Open House BCN
viure fins a la seva mort el 2018. Amb la seva determinació va aconseguir salvar-la de l’especulació immobiliària desfermada després de l’obertura de General Mitre. No endebades, a aquesta dona es deu que l’immoble fos declarat monument el 1974. El seu rastre és ben visible a les estances de la planta principal, de què va ser inquilina –la seva mare l’hi va llogar per tota la vida– i on va resistir fins i
tot enemistant-se amb els hereus de la finca, i els últims temps resistint les molèsties dels ocupes de l’immoble del costat. La seva història, que la periodista Silvia Angulo, després de conversar amb ella, va explicar a La Vanguardia el 2012, sedueix tant com la vistosa arquitectura del lloc. Entre parets, sostres i terres ennegrits, sobreviuen part de la seva vaixella dins d’un moble del menjador, alguns llibres disposats a les lleixes d’una habitació i fins i tot les estufes i una caixa forta o un cartell manuscrit que alerta als possibles lladres que “no hi ha res que valgui la pena, us ho asseguro”.
Les visites es fan amb les explicacions de guies voluntaris que posen en relleu la part física i també humana de la casa Tosquella. La Conxa, professora de llatí, havia col·laborat en edicions anteriors ensenyant altres edificis, com el palau Moja o la sala La Paloma. “Els primers anys vaig anar a l’Open House com a visitant – va explicar–, però més tard em vaig animar; quan vaig saber que aquest any s’hi afegiria aquesta casa, no ho vaig dubtar”. A les explicacions més tècniques, sempre contextualitzades en l’època que la casa va adquirir la forma actual, s’hi afegeixen referències als residents. Ahir, per exemple, va explicar que el paviment no és hidràulic, sinó de peces de Nolla, més cares; que les vidrieres contenen pols d’or que projecta la llum del sol d’una manera màgica o que els propietaris van arribar a posar un anunci a Wallapop per vendre la finca...
Al també abandonat jardí, en Santi, activista veïnal, va celebrar que la casa Tosquella sigui municipal. Aficionat al dibuix, va reproduir la façana d’estil neoàrab sobre el paper. “És una bona oportunitat per fer-ho –va dir–, abans que facin obres i l’omplin de bastides”. El van acompanyar la Isabel i la Carmina, també llapis en mà. Els va resultar difícil aquest dibuix. “És complicat –van coincidir–, hi ha moltes formes, costa molt”.