La Vanguardia (Català-1ª edició)
La natura reneix després dels desastres i les agressions humanes
Al vell aeroport de Nicòsia (Xipre), que va ser escenari d’una batalla campal el 1974, les serps prenen el sol a la pista d’aterratge esquerdada, les guineus persegueixen ratolins a l’herba crescuda i els falcons nien dalt de la torre de control per deixar clar de qui és ara aquesta privilegiada talaia.
La franja que separa les dues comunitats xipriotes després de la invasió turca de l’illa el 1974 és un dels millors exemples de com la natura és un laboratori autònom quan cessa el setge humà. En aquesta zona, on avui ningú no pot acostar-se, la vida creix de manera explosiva. Les caputxines s’enrosquen al mig de la calçada, els cactus pengen dels balcons i al mig de les carreteres s’hi alcen palmeres. Aquest és un magnífic exemple de la sorprenent capacitat d’empenta i de recuperació de la natura.
És una cosa que testifiquen molts llocs on el declivi econòmic, els efectes de la guerra, els desastres o la contaminació han deixat paisatges que semblaven condemnats a mort.
Molts d’aquests llocs inhòspits i abandonats a la rebotiga del planeta exhibeixen al cap d’un cert temps, sorprenentment, retalls de vida o consoliden la seva regeneració natural quan cessa la pressió de l’home. Un ampli catàleg d’exemples permet sustentar la tesi que fins i tot en les circumstàncies més adverses “no tot està perdut”, segons documenta l’escriptora Cal Flyn al llibre Islas del abandono (Capitán Swing).
En nombrosos llocs del planeta la vida natural ha quedat sepultada per la presència (o l’absència) de l’home, però darrere la imatge “pornogràfica de la ruïna” de vegades hi ha autèntiques reserves naturals. Flyn sobreposa els elements positius a l’imaginari apocalíptic, i els experts diuen que no va desencaminada.
Els guionistes de les sèries de distopia ens espanten amb un món futur amb màquines en un desert sense vida ni alè, mentre que, en sentit contrari, les lleis de l’ecologia avancen aquesta pantalla del futur. La distopia pot ser el passat imperfecte o mal imaginat. I a això s’aferra Cal Flyn, que ens explica que al món hi conviuen la foscor i la llum, i que, tot i que ella mateixa ha sentit el “vertigen davant l’abisme”, el seu viatge “demostra que hi ha motius per a l’esperança”.
A Estònia, els terrenys agrícoles abandonats després de la caiguda de la Unió Soviètica (el final de les granges col·lectives) van deixar uns camps assilvestrats, i el resultat han estat uns densos i foscos boscos d’avets. La coberta vegetal del país ha passat d’un 21% l’any 2010 a un 54% el 2021.
Investigacions dutes a terme a l’Amazònia (seguint el rastre de les descripcions de Gaspar de Carvajal) han revelat que sota territoris precolombins coberts de boscos hi ha extenses xarxes de carreteres, cases i estructures piramidals construïdes per cultures desconegudes i que van quedar sepultades per l’abandonament...
A l’actual Florida, els primers exploradors van observar que la decadència provocada per pandèmies, el maneig del foc i el col·lapse de la producció agrícola va convertir els camps en extensos boscos, arbrats o prades. Les ruïnes amagades a les selves ens parlen, doncs, d’altres tresors
Indrets del planeta que es regeneren després de l’abandonament, la guerra o la contaminació
que pot amagar la natura.
Una llei que explica el fenomen de recuperació de la natura és la “successió ecològica”, un procés que fa que zones exemptes de vida (com les illes emergides des del fons del mar a partir de l’activitat volcànica) puguin completar el seu cicle natural partint del no-res, segons ens recorda Narcís Prat, durant anys catedràtic d’Ecologia de la Universitat de Barcelona. “Primer arriben les plantes pioneres, que tenen una gran capacitat d’adaptació; després, al cap d’un temps, es produeix biomassa; van morint; es van formant terres que retenen la humitat, i a partir d’aleshores van arribant noves plantes especialistes; surten bardisses; apareixen arbres, fins que es forma el bosc”, descriu.
No menys rellevant és l’anomenada successió secundària – diu l’ecòleg Josep Peñuelas– que passa quan, després d’una pertorbació en un lloc on ja hi havia vida (per exemple, després d’un incendi), es produeix una recuperació molt ràpida, afavorida pel fet que a la zona hi va quedar matèria orgànica, llavors i d’altres. I “la vida es va adaptant, de manera més o menys ràpida, a partir dels recursos disponibles”.
Tot això es pot llegir a les terra sense ningú, moltes vegades zones desmilitaritzades. L’exclusió de persones en terres frontereres que estan en conflicte ha creat “paradisos naturals sobrevinguts”. Els 1.450 quilòmetres de frontera entre l’Iraq i l’Iran, on es van enterrar més de 20 milions de mines terrestres, ara són el baluard del lleopard de Pèrsia, del qual queden menys de 1.000 exemplars de llibertat.
I de la mateixa manera, la zona matalàs creada per consolidar el procés de pau entre el Perú i l’Equador en la seva disputa territorial per la serralada del Còndor (als Andes) va donar lloc a boscos pristins sense talar, la preservació de rics filons d’or i coure sense explotar, i hàbitats que continuen oferint una diversitat biològica que sorprèn la ciència.
“Les espècies a què més els costa de sobreviure al planeta són aquelles que necessiten més privacitat, les que reclamen que no se’ls molesti”, ens diu Cal Fly. Són les que més agosaradament lluiten per trobar un espai en un món intensament conquerit per l’home.
La zona desmilitaritzada entre Corea del Nord i Corea del Sud (250 km de llarg per 4 km d’ample) la conformen un territori amb boscos temperats i aiguamolls i arrossars abandonats amb milers d’espècies extintes o amenaçats a la península coreana. L’os negre asiàtic, el cérvol aquàtic coreà o el gat lleopard han estat albirats en aquesta zona, on cada any uns 20.000 ocells migradors fan servir l’àrea fronterera com a zona de descans.
Els científics han documentat un amplíssim catàleg d’anormalitats terrorífiques en les poblacions d’animals a prop de Txernòbil fruit de la radiació, però l’absència d’humans i el retorn de la vida silvestre compensen de vegades el dany, tal com mostra la presència de catorze grans espècies de mamífers detectades a la zona d’exclusió gràcies a càmeres de control remot. A la zona d’exclusió bielorussa, els llops són set vegades més abundants que en reserves naturals properes.
Flyn ens diu que la badia de Newark (New Jersey) podria ser l’escenari més sorprenent de recuperació de la natura. Com a resposta a la forta contaminació per substàncies tòxiques persistents (PCB, dioxines...) s’ha produït un fenomen de ràpida evolució d’espècies. “Aquesta és com una llum que travessa una esquerda”, ens diu Flyn.
Els petits peixos killis (de la família de les carpes), entre altres exemples, han aconseguit sobreposar-se a entorns tòxics desenvolupant grans capacitats d’adaptació per la via d’“evolució ràpida”, una cosa que han experimentat altres espècies. “També estem veient grans canvis com a resposta al canvi climàtic”, recorda l’escriptora. La força evolutiva transformarà i transmutarà formes de vida fins a nivells avui impensables, afegeix, encara que potser només una ínfima part s’obri pas en un món enverinat i ruïnós.
En aquesta línia, un estudi desenvolupat des del 2017 a la Zona d’Exclusió de Txernòbil (per l’investigador Germán Orizaola) va revelar que ara la freqüència demogràfica de les granotes negres és més gran que la de les granotes verdes, cosa que s’atribueix a un procés de selecció natural generat per l’exposició inicial a nivells molt alts de radiació. Els exemplars amb una coloració més fosca, és a dir, amb més nivells de melanina, haurien patit un impacte més petit de la radiació alliberada per l’accident, i ara són preponderants.
A la Place à Gas, a prop de Verdun (escenari de la Primera Guerra Mundial), s’hi va destruir l’arsenal de les armes químiques, però fins i tot en aquest lloc, al costat de les cendres verinoses, hi neixen plantes adaptades per limitar les ingestes de metalls i evitar-ne les acumulacions tòxiques, mentre que d’altres són hiperacumuladores de metalls, potser per fer-se amargues i dissuadir els herbívors.
Els ecòlegs Narcís Prat i Josep Peñuelas destaquen les oportunitats que obre la bioremediació. Aquestes plantes són capaces de succionar els metalls pesants de la terra absorbint-los i retenintlos, de manera que si després són extirpades se’n podria obtenir “collites de tòxics” i preparar el terreny a altres organismes més sensibles a la contaminació.
A Detroit (EUA) s’hi ha dut a terme “un dels processos de resalvatgització més extrem” després de la seva decadència industrial i el seu deteriorament urbà, mentre que els habitants intenten “tenir a ratlla” la natura. Els edificis que han quedat desocupats o mal protegits s’omplen de vernissos del Japó; als parcs amb altes herbes s’hi passegen guineus, faisans i sarigues; els falcons nien a les teulades dels gratacels abandonats; els castors construeixen els seus caus, els coiots udolen durant la nit... La recuperació de la natura aquí xoca amb els hàbits i el comportament de les persones que viuen a prop de les zones abandonades, que no consideren gens positiva aquesta invasió de la natura. Els veïns “tallen la gespa pel retorn de la natura, i s’hi ajeuen per sentir-se segurs”, ens comenta per videoconferència Flyn.
Aquest ressorgiment té de vegades una força inusitada amb les bioinvasions (comunament estigmatitzades per ser protagonitzades per espècies “foranes”). El problema –diu Peñuelas– sobretot sorgeix en un primer moment de la colonització, quan, de cop, es destrueix tota la diversitat biològica d’un lloc, quan la pertorbació simplifica l’ecosistema. “Però si es dona temps a aquesta fase, continua un procés d’estabilitat i més biodiversitat” que farà que les comunitats siguin més complexes i variades. La recuperació té, no obstant això, un límit: quan hi ha una total desaparició dels recursos; que és el que passa quan hi ha una gran explosió volcànica.
Flyn assenyala que seria erroni pensar que tot s’arreglaria si desaparegués l’home, “perquè moltes espècies es beneficien de la presència humana”. Ella opina que “l’home pot respectar molt més les espècies amb què conviu”; i recorda que “hi ha zones que s’estan recuperant i que tenen població humana”, per la qual cosa “el problema no és l’ésser humà, sinó la intensitat de la nostra presència”.
Les zones desmilitaritzades frontereres es converteixen en reserves naturals
La successió ecològica, la bioremediació o l’evolució ràpida són ‘lleis’ que propicien la regeneració
Què passa quan l’home no actua: les civilitzacions precolombines van ser sepultades per la selva