La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Hi tornaré al gener: és casa meva”
La missionera Ángeles López va sobreviure al setembre a un atac terrorista a Moçambic
Tot va passar molt aviat. Després de sentir un tret fort, la germana Ángeles López, missionera de la congregació de les missioneres combonianes a Moçambic, va saltar del llit per avisar la seva companya, la italiana Maria de Coppi. La guerrilla havia arribat. “Quan vaig obrir la porta de la meva habitació van continuar els trets, almenys vaig sentir cinc trets; i quan vaig arribar a la seva habitació la vaig veure estirada a terra”.
La germana López va sobreviure el 6 de setembre a l’atac terrorista d’un grup vinculat a l’Estat Islàmic a Chipene, a la diòcesi de Nacala, a Moçambic, “casa meva, la meva família”, com ella mateixa diu des que el 1972, amb quatre religioses més, com ara la difunta, van fundar aquesta missió, on ha exercit d’infermera. Mig segle en què ha participat en sis missions més, totes al país africà, i en què ha viscut altres conflictes bèl·lics, com ara una guerra política que va durar 16 anys. “Però aquesta era la primera vegada que atacaven la missió”, afirma.
Des que ha tornat a Madrid, les notícies que rep dels pocs membres de la comunitat que tenen WhatsApp no són gaire encoratjadores. “Hi ha molta por, fam i patiment; han deixat tot el que tenien, i ara esperen en un altre lloc, amuntegats, que els enviïn alguna cosa per sobreviure”, explica la germana en una entrevista concedida a La Vanguardia des de la seu de la congregació de les missio
neres combonianes a Madrid, acompanyada per María del Prado Fernández, portaveu de la congregació a Espanya.
L’Ángeles té gravades les vuit hores interminables que es va estar amagada al bosc amb un grup de nenes escapant de la guerrilla. “Quan ens vam internar al bosc, no aconseguia avançar amb rapidesa, la vegetació alta i les branques m’ho impedien, se m’enredaven les cames... però una de les joves em va agafar del braç i, tot i que li vaig dir que avancés, que se
n’anés amb el grup, que no m’esperés... es va quedar tota la nit amb mi”, rememora la germana, que ara té 82 anys. Sense els audiòfons, que havia deixat a la seu de la missió, ja envoltada en flames, no sentia la procedència dels trets ni el soroll dels guerrillers, que, abans de poder escapar, la van tenir retinguda mentre cremaven el temple. “Vaig tenir molta por; em pensava que em matarien, i vaig pensar que, si m’havien de matar, que fos, sisplau, d’un tret i no pas amb una catana”, diu.
Les joves que la van acompanyar en la fugida vivien en una residència per a estudiants dependent de la missió, un espai amb sala d’estudis i habitacions amb llits en lliteres per a 40 joves. Des de la residència anaven cada dia a estudiar a l’escola del govern, a 1,5 km de distància. “Aquell dia, a les que vivien més a prop les vam enviar a casa seva, però les originàries de Nampula, a 300 km, s’hi van quedar”. Eren una quinzena, d’entre 15 i 20 anys. Els més petits, els nadons desnodrits, a qui la germana López els preparava cada matí les farinetes, afortunadament ja no hi eren. Les seves mares havien tornat amb ells als pobles, recorrent, com solien fer un parell de vegades al mes, entre 15 i 20 km a peu.
La seva intenció és tornar al país africà a principis de l’any que ve, malgrat la inestabilitat causada per la presència de grups terroristes vinculats a l’Estat Islàmic. En aquest últim atac, la guerrilla ho va destruir tot: van cremar l’església, l’hospital, les escoles, les cases, la seu de la missió, de manera que van causar l’èxode forçat de la població... “Al gener hi tornaré, hi he deixat la meva vida, és casa meva”, explicava després d’haver passat uns dies amb la seva família a Sangonera la Verde, el municipi murcià on va néixer.
De Moçambic destaca la gran generositat de la gent. “Els primers anys, quan venien a l’hospital, pagaven amb un cèntim, i els que no tenien res, ens donaven carbasses, ous, cogombres...”, explica. “Amb aquests productes donàvem menjar als interns”, rememora la religiosa, que demana una cosa tan bàsica com eines i tractors perquè les famílies puguin conrear les terres.
Les germanes missioneres combonianes són en 33 països de l’Àfrica, Llatinoamèrica, Europa i l’Àsia. Actualment, 1.060 religioses d’una trentena de nacionalitats formen part d’una congregació essencialment missionera.
“Tenia molta por i pensava: si m’han de matar, que sigui d’un tret i no pas amb una catana”