La Vanguardia (Català-1ª edició)
Cristians a fons, però callats
Entre 600.000 i 800.000 persones van a missa cada dia a Espanya. Els diumenges i els festius, molts més. Això passa en el marc d’un fortíssim procés de secularització, que a Europa no és pas neutralitat religiosa, sinó sinònim de descristianització.
Disminueixen els que van a les esglésies i els que es declaren creients, però no de la mateixa manera els que van a missa cada dia. Aquests formen part dels que estan veritablement convençuts. Són minoria sobre el total de la societat, però ja voldria qualsevol organització social o política tenir una desena part d’aquest nombre de persones “mobilitzades” cada dia.
Una mostra addicional. El 17 de setembre hi va haver la trobada de Hakuna, a Vistalegre, amb uns 8.000 joves que unien la festa i la música amb l’oració eucarística, i el mateix dia se celebrava la Jornada Mariana de la Família, al Santuari de Torreciudad, amb un nombre d’assistents fins i tot superior. I l’endemà, diumenge, a Barcelona, la trobada anual de les famílies peregrines a Medjugorje i la processó de la Mercè, cada una amb centenars de persones. En altres llocs, el mateix cap de setmana hi havia diferents romeries i concentracions, així com trobades parroquials o de moviments de joves i grans per preparar la temporada. Són mostres d’una vitalitat real de l’Església a Espanya que no solen reflectir els mitjans i que sovint els mateixos cristians subvaloren. Afegiria una característica comuna en totes aquestes trobades: l’amor a la Verge. Dins del catolicisme, malament van els que no tenen gaire present la Mare de Déu.
No es pot deixar de recordar, d’altra banda, la immensa acció social catòlica. Els pobres no van als sindicats o als partits polítics a demanar menjar i allotjament. Van a les esglésies. Costa de trobar una parròquia, un centre catòlic, on no sigui important la tasca social, encara que en la majoria dels casos no es publiciti seguint les paraules de Crist sobre que no sàpiga la teva mà esquerra el que fa la dreta. La tasca social no només és el lliurament de menjar i roba, sinó també formació i acollida,
perquè l’Església no es redueix en una ONG, per més gran que sigui, tot i que massa cristians, incloent-hi alguns sacerdots, li fan un servei pèssim perquè es refugien a parlar només d’això. En el fons és còmode, perquè ningú no critica les persones si es limiten a la part social, tot i que sí que les critiquen per tota la resta. Però l’Església ha de transmetre íntegrament el missatge de salvació de Crist, i no pas aspectes parcials, encara que siguin positius.
Tot això evidencia una dimensió important. Els catòlics són avui minoria a Espanya, però no pas una minoria irrellevant. Per això mateix és sorprenent la poca incidència en la vida pública. No es tracta que els catòlics representin l’Església en l’acció política ni que formin part d’un mateix partit, ja que actuen amb la responsabilitat personal, però sembla impossible que siguin tan poques les veus cristianes que es revoltin públicament davant les injustícies patents.
L’atenció als necessitats n’és una, però hi ha altres desemparats, començant pels nens avortats, o s’ha convertit en habitual la perversió de la sexualitat en nens i adolescents impulsada fins i tot des de les institucions, o declaracions i actuacions en aquesta línia, com ara les de la ministra Montero, o atacs sistemàtics a la família, i tants d’altres. Molts no s’han conscienciat del fet que no poden callar.
Avui a Espanya els catòlics són una minoria, però no una minoria irrellevant