La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’èxit de l’humor ‘made in Spain’
Pot ser que hàgiu escoltat alguna vegada l’afirmació que els espanyols som els més graciosos d’Europa. No és una qüestió fàcil a què donar resposta, tot i que és cert que el país compta des de fa anys amb còmics de categoria com van ser Gila, Eugenio i Pepe Rubianes, i actualment Sílvia Abril, Ana Morgade o Dani Rovira. Però, això és cert?
Jaime Rubio Hancock es defineix a si mateix com un gran defensor dels matisos i, per això, el periodista especialitzat en humor, filosofia i xarxes socials ha escrit El gran libro del humor español (Arpa), en què debat aquesta i altres qüestions com, per exemple, d’on venim i, sobretot, cap a on anem en aquest gènere.
“Abans de res, m’agradaria aclarir que no existeix l’humor espanyol, sinó l’humor fet a Espanya. No hi ha un gen que si el tens rius amb Martes y Trece i si no el tens llavors et decantes més pels Monty Python. Els mecanismes de l’humor, com la incongruència o la sorpresa, són universals, però, més enllà d’això, hi ha codis i referents propis de cada societat i, si delimitem, podem dir que fins i tot de diferents generacii ns”,” explica l’autor a La Vanguar rdia.
Hancock reconeix que en eel seu moment el va sorprendre ssaber que alguns menors de 30 annys o entenien què era el que el ppúblic va veure en Chiquito de la CCalzada, “però si s’analitzava, es com- prenia a la perfecció”. De fet,, ta - bé ho resumeix la sociòloga i professora de la UOC Natàlia CCantó: “És impossible que les perssones que no han viscut un momennt històric tinguin la càrrega emmocional necessària perquè alguuna cosa els produeixi les mateixes sensacions”.
Un altre concepte que el periodista tracta en el seu llibre és el dels ofesos, “aquelles persones a qui sembla que tot els molesta, tot i que en realitat el que fan és expressar la seva opinió. Això fa que enns preguntem si ens ofenem més que antigament. L’explicacció és més senzilla del que molts pensen: hem canviat com a soccietat. Sempre poso com a exempple un esquetx que Martes y Trece vva fer als noranta en què es paroddiava una dona maltractada. El mmateix Millán Salcedo s’ha disculpa moltes vegades per això durant els anys posteriors. El que ns semblava inofensiu fa uns nys, ara ens sembla una frivolita . Els motius ètics canvien i això o és dolent, però és normal que no ens produeixi la mateixa rialla que fa uns anys”, reflexiona l’autor barceloní. Cantó, per la seva banda, afegeix un altre apunt: “Malgrat que hi hagi més llibertat d’expressió que anys enrere, vivim un moment en què molts còmics han reconegut que s’autocensuren més que antigament. I, més enllà de l’ètica, hi ha el tema que la societat es defensa més que mai emparant-se amb les lleis. En el moment en què saps que qualsevol cosa que diguis pot ser portada a judici, simplement el tens més en compte”.
Això és una cosa que reconeixen part del nou planter de còmics, molts d’ells nascuts a les xarxes socials, com Carmen de Lorenzo, que admet que, “malgrat que provo de no censurarme, sí que reconec que intento no ferir sensibilitats. El que passa és que la mena de paròdies que jo faig no acostumen a provocar-ho”.
La jove és una de les còmiques que més ha crescut aquest últim any i ja té més de 2,1 milions d’usuaris a TikTok, la plataforma en què va començar el seu camí. “Sempre he estat la graciosa del grup i durant la pandèmia m’avorria molt i vaig començar a gravar-me fent imitacions i algunes bromes. Pujava els vídeos a TikTok, ja que allà no coneixia ningú i vaig pensar que seria una bona manera que em veiessin, però no pas els meus coneguts, perquè al principi em feia cosa. El que no m’imaginava és que l’assumpte s’excedís i que comencés a seguir-me tanta gent”, reconeix la jove, que ara es dedica a l’humor, que abans només era un hobby. De fet, avança que està preparant un xou propi que donarà a conèixer pròximament.
La pandèmia també va ser una oportunitat d’or per a Álvaro Casares. “El 2015 jo vaig començar a fer monòlegs en sales i un any més tard a pujar algun vídeo a Facebook, però no va ser fins a la pandèmia, quan em van enviar de la fei
na a casa per l’estat d’alarma, que vaig començar a pujar vídeos amb regularitat. Era un moment en què la gent estava espantada i l’humor era el que ens ajudava a suportar el panorama”. Des del punt de vista sociològic, Cantó li dona la raó i recorda que “l’humor ajuda a enfrontar-se a situacions dures”. Hancock, per la seva banda, considera els acudits en aquest context com a “petits alleujaments”, i recorda el que van suposar durant la dictadura, ja que “van permetre de manera gairebé clandestina trobar gent que pensava com tu”. En aquest sentit, “no crec que la sàtira ajudés a combatre un règim o que de cop es pugui enderrocar Putin, per exemple, però sí que mostra les debilitats que hi ha en un sistema, i això sí que pot influir en la gent”.
Sobre el futur de l’humor a Es
El futur de l’humor, segons Jaime Rubio Hancock, són més dones, podcasts i xarxes socials
panya, Hancock reconeix que “no tinc una bola de vidre. Però sí que confio en alguns aspectes. El primer, que hi haurà més dones. Cada vegada són més les que irrompen en l’escena i evidencien que ja no és un terreny masculí. D’altra banda, un nou ecosistema creixent de gent jove, que està sabent aprofitar les xarxes socials per fer-se un lloc i marcar el to dels pròxims anys i que confien cada vegada més en els acudits d’autor, seguint l’empremta iniciada per Eugenio i el seu tan personal ‘saben aquel que diu’. I després, no deixar de banda els mems ni els podcasts, per als quals només fa falta un micro decent i un bon guió, tal com han evidenciat Carolina Iglesias i Victoria Martín amb Estirando el chicle”.
“Sigui com sigui, jo crec que ens divertirem. Sempre ho hem fet”, conclou l’autor.