La Vanguardia (Català-1ª edició)
Bataclan o el problema de recordar diferent
El cineasta Isaki Lacuesta commou i sembra dubtes amb la seva pel·lícula sobre l’atemptat de Bataclan, basada en el llibre del supervivent Ramón González Paz, amor y death metal. Acabada d’estrenar, Un año, una noche suscita interrogants perquè, lluny de servir a l’audiència un relat coherent sobre les conseqüències d’aquella nit del novembre del 2015, prefereix oferir un mosaic d’impressions que són tant creïbles per si soles com discordants en el seu conjunt. De fet, entre altres temàtiques, Lacuesta també aborda la qüestió del record inventat. Inventat ja sigui perquè evoquem una veritat que es va extraviar al laberint de la memòria o per la necessitat de negar una realitat a què no volem enfrontarnos.
–Com ens entendran els altres si no recordem el mateix?
–I qui vol entendre’ns? Aquest diàleg entre els protagonistes, incapaços de recordar uns mesos després els detalls d’aquella nit tràgica, suggereix la dificultat de superar l’estrès posttraumàtic en companyia de les altres víctimes, l’àrdua reinserció social. Però també la impossibilitat d’establir una veritat única i indiscutible, sobretot si es refereix a fets viscuts a flor de pell. I el dubte, també, sobre si aquesta veritat interessa a algú.
L’autor d’aquest article té una vivència relacionada amb aquests atemptats. Juntament amb mig centenar de periodistes més, vaig passar tota la nit del 13 al 14 de novembre parapetat rere el cordó policial a Boulevard Voltaire cantonada amb Richard-Lenoir, a uns 200 metres de la sala de concerts, enviant textos i vídeos a aquest diari. Poc després d’escoltar fortes detonacions –
Una de les aportacions de la pel·lícula del català Isaki Lacuesta Un año, una noche és abordar el tema del record que inventem, ja sigui perquè la realitat s’ha extraviat al laberint de la memòria o perquè neguem una veritat incòmoda
després sabríem que van ser causades per la policia per sotmetre els terroristes– va començar a circular la informació que el president de la República i l’alcaldessa de París es disposaven a passar amb cotxe pel lloc on érem.
No vam arribar a veure’ls, perquè al final van accedir al lloc per una altra avinguda. Encara no sé si la decisió de desviar-los tenia a veure amb una informació que va transcendir uns dies després: al mateix espai que ocupàvem
els periodistes, al costat del cordó policial, va ser detectada la presència del cervell dels atemptats, Abdelhamid Abaaoud. Es desconeixien els seus propòsits, si pretenia immolar-se (potser quan passessin les autoritats) o si només responia al patró del psicòpata que acudeix a delectar-se amb la contemplació de la seva obra mestra.
Quan va transcendir la notícia, vaig intentar recordar les persones que s’acostaven per darrere a tafanejar, la majoria procedents dels restaurants i bars propers. I, d’alguna manera, es va fixar en la meva memòria la imatge d’un jove desmanegat, moreno, que ho observava tot amb un somriure irònic. No he pogut aclarir mai el dubte de si realment hi era, amb els trets semblants als de l’assassí, o si es tracta d’un record inventat com els que relaten els protagonistes de la pel·lícula, fruit de l’alteració emocional d’una nit diferent. M’inclino més aviat pel segon.
Entre altres coses, Lacuesta, en aquesta exquisida pel·lícula, explica una història de demolició de les veritats absolutes. El film indueix a pensar en la
La societat bombolla prioritza la veritat absoluta sense valorar la feblesa de la memòria compartida
distinció que fa Tzvetan Todorov entre la memòria literal i la memòria exemplar i, sobretot, en la seva crítica del record sacralitzat.
A la nostra societat bombolla, compartimentada en cel·les per les xarxes socials, es tendeix a transmetre la història a partir de testimonis que semblen irrebatibles, sense valorar adequadament la feblesa de la memòria. Cada bombolla conté la seva pròpia veritat, preservada entre els adeptes perquè no es contamini amb la veritat dels altres.
Per això són dignes d’elogi les trames construïdes a través de personatges que són pura confusió i paradoxa. Com el mateix fet de viure.