La Vanguardia (Català-1ª edició)
Això no es diu
Això no es diu ( Esto no se dice, en l’edició en castellà) és el títol de la nova obra d’Alejandro Palomas, en què exposa el pitjor dels mals que pot patir un nen: els abusos. Palomas narra les seves pors, no només davant la monstruositat, sinó també davant el pànic vers l’opinió de l’entorn més pròxim, sobretot la seva mare. L’abusador de Palomas, Jesús Linares, del col·legi La Salle, va morir divendres. “Ells moren; ens quedem els nens”, va dir ahir l’escriptor en un tuit.
Escriure, poder comunicar-me amb l’exterior des de la meva cuneta, m’ha allunyat del perill inenarrables vegades. Crear –en el meu cas amb la paraula, en el d’altres amb un pinzell, una partitura, un violí, jo què sé...– sovint és, per als nens que vam rebre la tortura de qui esperàvem l’ajuda, invocar que algú ens salvi, que ens creguin.
Escriu l’adult, però és el nen qui demana que l’escoltin.
Si a babord de la meva taula hi ha l’escriptura, a estribord hi ha les meves germanes, ara dues dones endolades que ploren com jo la mort de la nostra mare, mirant d’encaixar-la en el que som sense ella. La gran i la mitjana. Elles hi eren des del principi i, ara que la nostra mare viu en el dol de cadascun, m’acompanyen en aquest rai de troncs vells.
Des que vaig fer públic el meu infern infantil, he entès –i no és pas casualitat que moltes de les víctimes que se m’acosten m’acabin confiant que, emocionalment, això ha estat el més dur– que si no hagués tingut la família que he tingut, i excloc la figura del pare, jo ara no seria aquí, escrivint això. Gran part del problema de la denúncia d’abusos és la falta d’una família que doni suport a la víctima en el seu relat, que no només reforci la seva veritat, sinó també el germà, la filla, l’home o la dona que decideix exposar davant del món una ferida que moltes persones, la immensa majoria, no volen veure.
Les víctimes som testimonis de la lletjor, una memòria històrica no resolta que té veu i que ningú, ni tan sols una legislació concebuda per fer-nos callar, no pot passar per alt. No se’ns vol a prop perquè, encara que sembli irreal, encara avui la naturalesa sexual del delicte de què hem estat víctimes avergonyeix i provoca el rebuig en els que són a l’altra banda de la barrera. És un delicte horrible, un dels més espantosos, i sentir-ne parlar i saber-ho no agrada. No agradem, les víctimes no som benvingudes. Incomoda i violenta sentir-nos parlar dels horrors que, als cinc, deu o quinze anys, ens va tocar viure a mans d’homes i dones com els que ara ens escolten.
El dia que vaig decidir parlar,
vaig prevenir les meves germanes. “Creus que estàs preparat?”, em van preguntar. Els vaig contestar que sí, i elles es van mantenir fermes al meu costat: “Si tu ho estàs, endavant. Nosaltres et farem costat”. Ara sé que això, aquest suport, no és el més habitual. La víctima –i si ets víctima i has passat pel tràngol, deus estar assentint mentre em llegeixes– s’hi enfronta tota sola, moltes vegades sabent que els familiars no volen saber ni sentir res, avergonyits de veure’s exposats davant la mirada, no sempre amiga, de les respectives comunitats. “Per què ho remenes ara, després de tant de temps?”, “Quines ganes d’explicar aquestes coses si aquest home està com està i ja no pot fer mal a ningú...”, “És el teu oncle, filla. És la teva família. De debò que val la pena?”.
La família.
La tarda que vaig passar amb les meves germanes davant la llar de foc, xerrant i recordant coses que no havíem posat mai en comú, va ser un bàlsam, i també una prova de foc. Els havia avançat que tenia una veritat més, que encara els faltava una cosa per sentir, i elles esperaven que parlés, assegudes al sofà. Llavors vaig recordar la mare, les estones que, els últims anys, havíem passat sols tots dos, quan a l’estiu ens ajèiem als bancs de pedra del jardí de l’església a última hora, mentre la brisa refrescava les tardes, i parlàvem de nosaltres. “Com et sents?”, començava jo. Sé que pot semblar una ximpleria, però també sé que aquesta pregunta tan senzilla és una de les que gairebé ningú no fa a la seva mare. No els ho preguntem, això, així, sense venir a tomb, només per encetar la conversa. Potser és que no és fàcil, que ens han educat perquè a una mare només li pregunten coses sobre la vida, i no pas sobre com la viu ella o com l’afecta. Però amb la meva mare era fàcil relacionar-se així. La pregunta era el principi del que seria la tarda i la seva resposta sempre era la mateixa: “Ara bé”. Tots dos estirats, mirant passar els bancs de núvols més amunt dels xiprers, parlàvem com jo no ho he sabut fer amb ningú més. I rèiem. Rèiem tant... Jo la feia riure, i el seu riure m’alleujava. Ens agradàvem plegats, aquesta és la veritat. I, sobretot, i malgrat que teníem les nostres coses, estàvem bé junts, perquè ens sentíem lliures.
Tanmateix, malgrat la confiança i la complicitat que compartíem, mai, ni tan sols una vegada en els 44 anys que van passar des de la tarda que em vaig atrevir a confessarli els abusos que estava patint fins al dia de la mort, va tornar a esmentar el germà L. Ni l’escola. Si alguna vegada sortia al telenotícies una notícia referent a alguna denúncia o detenció relacionades amb abusos a nens, automàticament es posava a parlar del que fos, vingués a tomb o no, o canviava de canal, o de sobte tocava dinar, o berenar, el que fos menys sentir el que no volia ni podia tornar a reviure. Ni tan sols al final, quan la memòria li va començar a fallar i de vegades confonia els vius amb els morts i el passat li devorava el present a traïció, l’episodi dels abusos no es va tornar a esmentar. Sempre he cregut que la mare no havia superat el sentiment de culpa per no haver fet més coses per mi quan tocava, i que el tema era una ferida no curada que valia més no remenar. Amb tot, ara que ella ja no hi és, crec que em vaig equivocar: si la mare no en parlava, no era per ella, sinó per mi. Evitava el tema perquè defugia el meu dolor i em continuava protegint. Per a ella, enfrontar-se a aquestes notícies amb mi era tornar a la tarda a la cuina de casa, tots dos sols, per sentir el que cap mare no hauria de sentir mai. No hi ha cap mare al món preparada per al que a ella li va tocar viure durant aquelles hores amb mi.
Ens han educat perquè a una mare només li preguntem coses sobre la vida, no pas sobre com la viu ella