La Vanguardia (Català-1ª edició)
Arquitectura nazi al Parlament català
Fa 80 anys Barcelona acollia una exposició inspirada per Albert Speer, l’arquitecte de Hitler, que volia fascinar Europa
Ell no va venir, però l’octubre del 1942 va ser el gran protagonista de la Barcelona franquista. Amb 37 anys feia vuit mesos que ocupava la cartera d’Armament i Producció al gabinet d’Adolf Hitler. Afiliat al Partit Nazi l’any 1931, només dos anys després ja havia captivat l’artista fracassat que era el Fürher i el seu propagandista en cap, Joseph Goebbels.
Els dissenys del Camp Zeppelin —el complex per acollir grans desfilades a Nuremberg immortalitzat per Leni Riefensthal a El triomf de la voluntat— o la cancelleria del Reich van dur un Hitler impressionat a encarregar-li la redefinició urbanística de Berlín per erigir-la en Welthauptstadt Germania, la capital d’Europa. A finals dels anys trenta ja formava part del cercle íntim del canceller nazi i era considerat “el primer arquitecte” del Tercer Reich.
A l’inici de la Segona Guerra Mundial, com a ministre encarregat de la producció de guerra, explotava la indústria bèl·lica al seu favor i, amb estadístiques falsejades i gràcies a l’explotació de milers de treballadors forçats, es presentava com el responsable del miracle armamentístic alemany. Sí, Albert Speer anava en boca de tothom. Pels jerarques franquistes acollir l’Exposició d’Arquitectura Moderna Alemanya, dirigida per ell, era una benedicció.
La presència nazi a Catalunya, però, com havia deixat clar la visita de Heinrich Himmler dos anys abans i com van documentar els historiadors Mireia Capdevila i Francesc Vilanova al volum profusament il·lustrat Nazis a Barcelona (2017), no era excepcional. En aquesta ocasió, la mostra no pretenia donar a conèixer Berlín o Alemanya, sinó actuar de metàfora del que havia de ser la nova Europa urbana. El maig del 1942, Francisco Franco havia acollit l’exposició a Madrid, esforçantse per equiparar el seu règim al nazisme.
A Barcelona, el dia abans de la seva inauguració, el 19 d’octubre, un grup selecte de periodistes i autoritats locals van passar sota les tres esvàstiques gegants que adornaven la façana de l’edifici que fins al gener del 1939 acollia el Parlament de Catalunya. Les portes de l’hemicicle on debatien Lluís Companys, Joan Comorera o Pau Romeva s’havien segellat i tapiat. Els espais de la planta baixa s’havien reconvertit en sales d’exposicions del Palau d’Art Modern de la Ciutadella.
El secretari de la Prefectura Provincial de Premsa, Bernabé Oliva, el president de l’Associació de la Premsa, Diego Ramírez Pastor, i representants d’agències informatives i directors de diaris van poder contemplar models d’edificis representatius del naci
onalsocialisme, com ara la plaça Reial de Munic, la cancelleria del Reich, la ciutat Herman Goering, el Camp Zeppelin, el Palau de Congressos de Nuremberg o la gran plaça Rodona de Berlín. També el projecte de Germania que, segons l’ABC, “causa extraordinària admiració”.
El franquisme tenia un interès especial en la presència de periodistes perquè, com va expressar Francesc Vilanova a l’article Bajo el signo de la esvástica de la revista acadèmica Diacronie (2014), “aquests actuaven com a intel·lectuals orgànics i eren la primera línia de combat cultural i ideològic”. No es tractava només d’informar, sinó de traslladar el seu significat profund a la població.
Com a mostra, la ressenya del crític d’art falangista i comissari de la Defensa del Patrimoni Artístic Nacional, Luis Monreal Tejada. L’exposició, “en aquests moments de lluita en defensa d’una Civilizació mil·lenària, representa un símbol i una realitat”, va res
senyar a Solidaridad Nacional. “El neoclàssic hitlerià és de máxima sobrietat. Es pot dir que presenta un rigor filosòfic en la simple composició de línies i masses. De vegades uns relleus o unes estàtues animen el conjunt arquitectònic. Però és sempre aquest el que s’imposa i triomfa com a símbol del pensament constructor dels capitans de la nova Europa”.
L’endemà, 20 d’octubre, van fer acte de presència a la inauguració el capità general de la IV regió, Alfredo Kindelán; el governador civil i cap provincial del Movimiento, Antonio de Correa; el governador militar, el general Fernando Moreno Calderón; l’alcalde accidental de Barcelona i veterà membre de l’extrema dreta monàrquica, Aurelio Joaniquet, i els màxims representants del poder polític, militar, policial, com també el nou estament acadèmic i intel·lectual. La flor i nata del règim a Barcelona.
Fent d’amfitrions els acompanyaven l’ambaixador d’Alemanya a Espanya, Eberhard von
Stohrer; Bern Hettlage, que representava Speer; el cònsol general d’Alemanya, Rolf Jaeger; i els caps del Partit Nazi a Barcelona i a Espanya. “La confluència d’oficials falangistes i nazis, dirigents i responsables polítics i militars espanyols i alemanys, posava de manifest la imatge de falsa neutralitat espanyola en el marc de la Segona Guerra Mundial”, diu Vilanova.
En el seu parlament, Hettlage va destacar la importància de l’arquitectura “com a manifestació més immediata i duradora de la historia d’una nació” perquè una construcció “sovint ofereix més indicacions sobre els fets d’un segle sencer, que un milió de documents impresos”. Mentre la mostra nazi tenia la intenció de fascinar Europa amb els seus projectes urbanístics i arquitec
tònics, Aurelio Joaniquet, sense poder treure pit en aquest camp, va oblidar l’exposició i va presentar la Guerra Civil com a precursora de la lluita del combat universal contra el comunisme.
L’arquitectura i l’urbanisme eren una de les potes principals del nou ordre que projectava el nazisme. Hitler es presentava com un gran constructor a tot nivell. Speer, des del seu càrrec com a inspector general d’edificis de Berlin, just abans de ser ministre,
Les portes de l’hemicicle on debatien Lluís Companys o Joan Comorera s’havien segellat i tapiat
“La confluència d’oficials falangistes i nazis posava de manifest la falsa neutralitat espanyola”
Speer triomfava a la Barcelona franquista sense posar-hi el peu; tres anys després era condemnat
l’ajudava a concretar allò que la seva manca de formació i talent l’impedien fer a ell. La destrucció, per mitjà de la producció d’armament, i la construcció o remodelació, a través de l’arquitectura, quedaven així sintetitzats en una mateixa figura. Es destruïa per construir.
El periodista Manuel Brunet ho havia sabut veure. Un anys abans a Destino llançava una pregunta retòrica. “No és una paradoxa que els dos propulsors més destacats que l’arquitectura ha tingut a la nostra època, Hitler i
Mussolini, s’hagin de servir d’aquesta arma contra l’arquitectura? No dubteu que a aquests dos homes l’acció destructora dels avions de bombardeig els horroritza. Suposar que cadascun dels dos homes encarna un geni de la destrucció seria grotesc. Tots dos han creat o impulsat la construcció de grans monuments”.
La mostra s’acompanyava d’un llibre bilingüe alemany-espanyol, La nueva arquitectura alemana, preparat per Speer i molt ben il·lustrat per reunir les novetats arquitectòniques i urbanístiques des que Hitler havia accedit a la cancelleria, l’any 1933. El col·laborador de l’arquitecte, Rudolf Wolters, al pròleg en deixava clara la intenció. “Les finalitats que es persegueixen són ordre i claredat. Es posa mà a l’obra radicalment. De moment no es tracta
de l’estil, de la forma. Es tracta, més aviat, del que és fonamental: el nou art arquitectònic ha d’emanar de la nova vida. Les ciutats i el paisatge prenen un sentit especial dins del tot”.
Fins el 4 de novembre, segons el règim, van passar per la Ciutadella 30.000 visitants, des d’alumnes d’instituts i universitaris a membres del Frente de Juventudes, militars i ciutadans rasos. Els intel·lectuals del règim locals no van escatimar en elogis. Un dels arquitectes de referència del franquisme barceloní, Buenaventura Bassegoda, va sentenciar que l’exposició palesava un “miracle arquitectònic” producte del triomf de la “revolució nacional” guiada per Hitler.
Albert Speer triomfava a la Barcelona franquista sense posar-hi el peu. Tres anys després va ser condemnat en els judicis de Nuremberg. Durant els vint anys que va passar a la presó va tenir molt de temps per pensar en les seves consecucions.
En sortir l’any 1966 va constatar com el seu llegat arquitectònic havia gairebé desaparegut. L’historiador Martin Kitchen a L’arquitecte de Hitler (2017) va desmentir el perfil de tecnòcrata que s’havia fabricat i el seu desconeixement sobre els crims de guerra del Reich.
L’any 1942, però, era un astre refulgent en el somni totalitari del franquisme.