El preu de l’ibuprofèn

El 2012, malgrat l’anomalia de l’Estatut i el greu problema fiscal, els catalans teníem un benestar força envejable. L’independentisme se’l va començar a jugar a la ruleta. Quan algú deia que els empresaris perdien quota de mercat a la resta d’Espanya a causa del procés, ells, displicents, contestaven: “Que exportin!”. Si les empreses estrangeres tenien por d’invertir, deien: “Això és passatger; i, a més, és fals!”. Si les empreses decidien traslladar la seu, contestaven, amb cara de fàstic: “Bah, són les de l’Ibex!”. Si algú gosava dir que es perdien llocs de treball existents o potencials, contestaven: “Més se’n perden a causa de l’espoli de l’Estat!”. Ruleta russa.

Artur Mas i Mas-Colell sabien que el procés no era factible. Sabien que el procés era, en realitat, una acumulació de forces destinada a una negociació amb l’Estat. Com que els convergents no coneixien bé Catalunya, no sabien que el país quedaria dividit en dos. Els van seguir la meitat: els que anaven (i van) a les grans manifestacions de l’Onze de Setembre. Els líders més informats (Puigdemont, Junqueras, els Jordis) sabien que no hi havia força per capgirar les fronteres internes d’Europa; però es van deixar arrossegar per l’efervescència emotiva. “Ara o mai!”. El cotxe del procés no tenia frens.

Després del 2017, com és tristament sabut, hi va haver un gir dramàtic: la presó, el judici, les condemnes. Temps de llaços grocs. Calia destinar tota l’energia a lamentar la contundència de l’Estat, que descobrien més fort del que s’havien imaginat. Davant dels poders de l’Estat, els líders del procés afirmaven que no havien fet el que es deia que havien fet (lògicament, volien obtenir penes més baixes o, si més no, els indults). Però, al mateix temps, s’assegurava la parròquia groga: “Ho tornarem a fer”. Manierisme. Torrisme. L’economia mundial (la covid) es tornava a complicar, però l’important era destinar les energies a fer manierisme. Ara comença el darrer capítol manierista: aconseguir de Pedro Sánchez un canvi legislatiu per reformar el delicte de sedició. Cal que uns líders ara inhabilitats puguin tornar a la política. Junqueras, per exemple.

Sabem que a l’Espanya del macizo de la raza aquesta concessió serà sagnant. El canvi de legislació tindrà un cost altíssim per al PSOE. Però, què pagarem el conjunt dels catalans per aquesta concessió que sobretot servirà per maquillar els errors i suavitzar la problemàtica dels líders independentistes? Hi perdrem la possibilitat de negociar una solució per als dos grans temes de fons que tenim pendents des del 2010: l’anomalia de l’Estatut i el problema de la fiscalitat. Una vegada re

Rebaixada la sedició, serà gairebé impossible negociar res més amb l’Estat

baixada la sedició, serà molt difícil negociar res més amb l’Estat. Votem el que votem, els catalans ens passarem molts anys pagant els deutes polítics i econòmics que els independentistes han contret jugantse el país a la ruleta. S’ha de fer. És l’única manera de pacificar el país. Però que car que ens sortirà l’ibuprofèn!