Les opcions de Giorgia Meloni

Giorgia Meloni, la nova primera ministra d’Itàlia, va pronunciar ahir el discurs d’investidura al Parlament italià, i va aprofitar l’avinentesa per reafirmar el seu compromís atlantista i europeista. Es tracta d’un fet rellevant, atès que Silvio Berlusconi ha recordat recentment el seu afecte per la Rússia de Vladímir Putin, i que la mateixa Meloni ha fet sovint bandera del seu credo nacionalista, amb reserves cap a la Unió Europea. En l’al·locució d’ahir, Meloni va ser clara: va assegurar que el seu país no faria un pas en direcció oposada a les directrius de l’OTAN i de la Unió Europea, davant el desafiament de Vladímir Putin, i que no pensa cedir als xantatges que planteja el mandatari rus.

Aquestes manifestacions de Meloni han de ser tingudes en compte. En primer lloc, perquè provenen d’una persona que es va iniciar en política enquadrada al Moviment Social Italià, reivindicant la memòria del dictador feixista Benito Mussolini. I en segon lloc, perquè al llarg de tota la seva carrera política ha jugat la carta nacionalista i ha qüestionat amb freqüència el projecte europeu en un país on avui no falten dirigents que contemporitzen amb el règim rus encapçalat per Putin.

La circumstància d’ahir obligava Meloni a buscar equilibris entre els electors que l’han portat al poder i l’establishment italià que a partir d’ara representa. Tots els polítics que propugnen algun tipus de canvi, ja sigui reformista o contrareformista, es veuen obligats, quan arriben al poder, a modular el missatge. Això és el que va fer ahir la nova primera ministra: dissipar dubtes sobre la seva filiació prooccidental i, alhora, acontentar els seus fidels. Particularment, en el tema de la immigració, respecte al qual va afirmar, sense apartar-se gaire dels seus postulats habituals, que calia frenar-la a la costa africana.

La política italiana és complexa, líquida i pròdiga en canvis de govern. El de Meloni és el gabinet número 68 des del final de la Segona Guerra Mundial. Fent comptes, es pot dir que des del 1945 el país transalpí ha tingut un nou govern gairebé cada any. La volatilitat governamental és un distintiu italià, malgrat que tots els primers ministres voldrien escapar d’aquest destí. Aquest és un factor. L’altre és que la dreta italiana està sense timoner, immersa encara en una llarga fase d’indefinició, en què es fa difícil fixar una línia d’actuació comuna. La Democràcia Cristiana es va mantenir al llarg de decennis en el poder, fins que els successius casos de corrupció van posar fi als anys noranta al seu domini de l’àmbit conservador. Però les formacions que la van succeir, com Forza Italia, liderada per un Silvio Berlusconi que té una concepció egocèntrica de la política i el poder, o Matteo Salvini, que al capdavant de la Lliga es va caracteritzar pel seu biaix xenòfob, semblen haver esgotat també la seva oportunitat històrica.

En aquesta conjuntura, podria ser l’hora de Meloni. La primera ministra procedeix de l’extrem dret de l’arc polític italià. I és per això que ahir va provar de sumar suports, per consolidar el seu lideratge conservador amb un discurs integrador. Tot i això, les paraules són una cosa i els fets, una altra. Meloni no pot aspirar a aglutinar la dreta italiana amb un programa que no estigui, com el d’ahir, atent als requeriments continentals. Jugar una carta semblant a la de l’hongarès Viktor Orbán, en clau mediterrània, no hauria de constituir una opció de futur. La premier de la tercera economia europea ha d’atendre les seves responsabilitats continentals. I també les oportunitats nacionals per consolidar el lideratge de la dreta. Això sempre seria millor que encapçalar un altre govern de curta durada.

La nova primera ministra italiana va assajar ahir un discurs integrador