Estupidesa sense fronteres

Sabíem que la imbecil·litat no té fronteres, però ara hem descobert que tampoc no té estima per la bellesa. On s’ha escrit que el planeta serà més sostenible si fem malbé els quadres dels grans artistes? I en nom de qui s’atreveixen uns activistes a fer aquestes ximpleries? No deixa de ser una contradicció descomunal que qui pretén protegir l’essència de la natura agredeixi l’ànima de la condició humana. I toca denunciar-ho, per bé que Goethe ja ens va advertir que contra l’estupidesa dels homes (i de les dones) fins i tot els déus lluiten en va.

Vandalitzar l’art és un atemptat contra la humanitat, convertir un quadre en víctima de qualsevol causa és una insensatesa. En tres setmanes hem vist com llançaven salsa de tomàquet a uns gira-sols de Van Gogh a Londres, puré de patates a

On s’ha escrit que el planeta serà més sostenible si vandalitzem l’art?

un paisatge de Monet a Potsdam o engrut sobre uns personatges de Picasso a Melbourne. Sempre el missatge l’associaven les organitzacions patrocinadores d’aquests atacs a la crisi climàtica. “Què val més, l’art o la vida?”, preguntaven en veu alta les dues activistes de Just Stop Oil. Però, per què hem d’escollir? O potser no és possible lluitar pel planeta sense destruir la bellesa artística? Es tracta, a més, d’obres pertanyents a museus públics, els agressors ni tan sols tenen l’excusa que siguin quadres dels quals només poden gaudir els rics.

La ignorància no és mai bona consellera, ni tan sols dels ben intencionats. Molts homes i dones es van jugar la vida a la Segona Guerra Mundial per salvar el patrimoni artístic europeu del desvari de Hitler, que pretenia amb els seus espolis crear un museu universal. Al llibre The monuments men, que va ser portat al cinema, els seus autors Edsel i Witter inclouen la conversa amb Herbert Steward Leonard, que va arriscar la seva vida retirant la dinamita nazi de la catedral de Chartres (França). “Què és més valuós: una obra d’art o una vida humana?”. L’home respon sense dubtar: “Una obra d’art”. I ara arriben uns mocosos i treuen el pot de Heinz del rebost de la mama per tacar un Van Gogh i donar-nos una lliçó a tots abans d’anar-se’n de copes amb la colla. Quina patuleia.