Visita al dentista

Quan es debat entre amics en quina època de la història ens hauria agradat viure, i es discuteix si realment el progrés existeix, és un clàssic al·ludir a l’odontologia: l’existència en aquella edat mitjana on barbers i ferrers arrencaven els queixals amb una espècie de fòrceps no sona apetitosa per a ningú amb dentadura delicada. Tampoc experimentar patiments que arribaven a sobirans com Elisabet I d’Anglaterra, la de les dents negres, o Lluís XIV de França, a qui els seus metges li van fer una extracció total. El progrés existeix, almenys en la disciplina que va impulsar Pierre Fauchard al segle XVIII.

A un servidor la mala dentadura li ha condicionat la vida. He patit càries incomptables, se m’han trencat queixals i dents menjant bistecs, xocolata i fins i tot croissants tovíssims, en llocs i circumstàncies diverses; durant bastants anys no vaig viatjar sense la capsa de Nolotil.

Vaig al dentista des de petit. El primer que em va visitar era

Aquell odontòleg hipnotitzava els pacients per relaxar-los

un personatge peculiar, també pintor de prestigi, que practicava l’hipnotisme, suposo que amb l’objectiu de relaxar els pacients. Em va hipnotitzar algunes vegades a l’inici de la sessió, no sé si amb gaire efecte en el meu físic però sí en la meva imaginació infantil.

Avui la disciplina s’ha desenvolupat fins a extrems que li semblarien inconcebibles. L’anestèsia és cada cop més afinada. La butaca dental, abans rígida i essencialista, ara ergonòmica, amb els seus micromotors, focus i turbines, sembla una plataforma de comandament de Star wars. Per a la corona d’un implant, el meu odontòleg de confiança m’ha pres mesures amb un escàner intraoral, que substitueix les cubetes amb pasta.

Durant dècades vaig viure tan angoixat amb els ensurts que em donava la boca que ara em falta temps per demanar cita cada vegada que alguna peça dental m’envia el més mínim avís. I quan surto de la consulta sempre dic: gràcies, progrés.