Amato talla l’aire

Vaig creure que era al davant de Kant ressuscitat, el gran filòsof de cos eixut i encorbat. Però era Giuliano Amato, un polític italià que s’hi assembla. Va ser a l’Acadèmia de Ciències Morals i Polítiques, en què aquest antic president del govern d’Itàlia pronunciava el discurs de recepció com a membre honorari.

Als 86 anys Amato està en plena forma, perquè Itàlia fa els polítics més longeus i subtils del planeta. Parla sense llegir els papers, amb gran gesticulació i mirant en cercle la sala. Les seves mans fines i inquietes tallen conceptes a l’aire, per captar-los millor. Pregunto a un romà al meu costat si Amato acostuma a ser tan loquaç i expressiu: “A veure –respon–, ell havia de parlar davant de 400 diputats i 200 senadors!”. Amato, jurista expert, va ser professor de Dret a Roma i militant del Partit Socialista i després del Partit Democràtic.

Es pot dir que és un socialista liberal, com Romano Prodi i abans Norberto Bobbio i l’excomunista Giorgio Napolitano, el president més durador de la república.

La lliçó d’aquell dia a Madrid va ser sobre la necessitat de col·laboració entre les regions o nacionalitats (així es va referir per un moment a Catalunya) als països democràtics. No en el sentit, a Espanya, de la Loapa, després del cop d’Estat fallit del 1981, ni de la recentralització ambicionada pels governs conservadors, sinó com un al·legat a favor d’una cooperació lliure i democràtica per l’interès comú de les parts. Perquè quan les autonomies no s’entenen entre si qui en surt beneficiat és el poder central, que es frega les mans. Però una certa falta de visió dels polítics autonòmics no és capaç de reconèixer-ho ni pel seu propi bé.

Les democràcies estan amenaçades pel populisme a causa de la feblesa actual de la cultura democràtica. Un fet notori en l’esquerra, que ha perdut la seva militància i per tant la capacitat de formació i organització per fer front a líders improvisats que es limiten a posar cara als interessos del mercat i a les pors de la gent.