La Vanguardia (Català-1ª edició)
Instints autoritaris globals
La cara immutable del president Xi Jinping mentre dos funcionaris convidaven el seu antecessor en el càrrec a abandonar la sala del congrés del Partit Comunista Xinès va ser un gest d’autoritat silenciosa, de purga, de cinisme o d’escarni públic. L’ancià Hu Jintao, president durant deu anys de la Xina moderna i pròspera, sense credencials revolucionàries significatives, era forçat per dos uixers a abandonar el conclave en el qual Xi Jinping era proclamat com l’única autoritat de la Xina. Les pràctiques totalitàries de Mao Zedong, el retrat del qual encara penja a l’entrada de la Ciutat Prohibida de Pequín, han reaparegut d’una altra manera.
Amb una diferència: la Xina de Mao era pobra, endarrerida i camperola. La de Xi és la fàbrica manufacturera més gran del món, la que exporta més béns industrials i de consum, la que consumeix més telèfons mòbils, la que compra més automòbils i la que disposa d’una Armada més gran que la dels Estats Units. Encara és només la segona potència mundial.
L’èxit econòmic de la Xina s’ha produït i continuarà operant en un àmbit sense llibertats. En un article recent els recomanava de passada la lectura de La era de los líderes autoritarios (Crítica), de Gideon Rachman, en el qual es documenta com les democràcies estan cedint terreny als autoritarismes al llarg d’aquest segle. L’auge dels líders forts ja ha canviat la política mundial. Rachman sosté amb argumentacions raonables que estem vivint l’assalt global més consistent als valors democràtics occidentals des dels anys trenta del segle passat.
Al final de l’última guerra quedaven dotze països democràtics i en acabar el segle se’n comptaven noranta-dos. Per primera vegada en la història les democràcies superaven les autocràcies o tiranies. Fins que el 31 de desembre del 1999 Putin es va instal·lar al Kremlin, Erdogan va guanyar les eleccions a Turquia el 2003, Xi Jinping aconseguia el poder a la Xina el 2013 i Narendra Modi es convertia en primer ministre de l’Índia el 2014. Trump guanyava les eleccions del 2016, el mateix any en què el Regne Unit se se
Les autocràcies a la Xina, Rússia, l’Índia, Turquia... són una amenaça per a les democràcies liberals
parava d’Europa mitjançant referèndum. L’estil de política dels líders forts no s’ha de buscar només en els règims totalitaris sinó que es troba en països democràtics on el culte a la personalitat i l’autoritarisme passa per les urnes, com és el cas de Viktor Orbán a Hongria, de Jaroslaw Kaczynski a Polònia, Jair Bolsonaro al Brasil i López Obrador a Mèxic. L’Índia, la democràcia més poblada del món, té un primer ministre populista, nacionalista, que prioritza la identitat dels hindús per sobre dels musulmans, que són més de dos-cents milions.
Aquests homes forts no són iguals, però s’assemblen en moltes de les seves actituds. Tots són nacionalistes, amb poca sintonia amb els valors democràtics, menystenen les minories nacionals i són contraris als interessos de les empreses estrangeres. És una certa reacció al fenomen de la globalització de les multinacionals i el seu intent de configurar el món des d’elits situades en entorns fora del control patriòtic.
Pràcticament tots combaten la immigració amb polítiques molt restrictives i són particularment hostils a la cultura que representen. Un altre tret comú és que tots es consideren imprescindibles i necessaris. El temps al poder els fa més inamovibles.
El rebuig de la democràcia va implícit en la lògica d’aquests personatges que tenen aversió a Occident, el qual consideren en declivi irreversible com passava amb els totalitarismes que construïen l’home nou o la raça perfecta farà aviat un segle a la Unió Soviètica i a l’Alemanya de Hitler.
Erdogan ho va dir en una entrevista: la democràcia és com un tren del qual saltes una vegada t’ha conduït a la teva destinació.
Una altra característica de l’instint autoritari rampant és controlar els tribunals perquè la dissidència pugui ser erradicada amb lleis i jutges que s’encarreguin de silenciar l’oposició amb penes pertinents. El domini dels mitjans de comunicació és també un denominador comú. Amb la informació i l’opinió no s’hi juga perquè és l’instrument imprescindible per entabanar les masses.
Les llibertats occidentals no desapareixeran, però corren un greu risc perquè estan en el punt de mira dels líders forts, que són fora però també dins de les democràcies.