L’última crueltat

En la història de la humanitat no hi ha hagut cap guerra que no hagi estat cruel, malvada i monstruosa. Potser les pitjors han estat les civils, de les quals alguna cosa sabem a Espanya, per la barbàrie afegida de germans que maten germans. I les que fan més mal són les actuals, perquè veiem el salvatgisme en temps real i les fotos periodístiques ens serveixen el patiment, la sang i els cossos destrossats amb el plàcid esmorzar. I sempre hi ha alguna cosa que pot empitjorar, com si la bestialitat humana no conegués límits. Aquests dies ho està fent l’atacant rus al condemnar desenes o centenars de milers de persones d’Ucraïna a ser els nous desterrats pel fred o morir congelats. Ho aconsegueixen amb una acció tan fàcil com covarda: destruir fonts d’energia elèctrica perquè no tinguin llum ni calefacció.

Això no passa perquè les centrals o les distribuïdores d’energia hagin patit els anomenats efectes col·laterals dels combats. Passa perquè al

Un malànima ordena destruir centrals d’energia i les víctimes seran ancians i nens

gú, un malànima, va donar l’ordre de destruir-les, encara que les víctimes siguin nens i ancians, milers de nens i ancians, la part més indefensa de la societat civil. I, a més, la part més pobra, que ni tenen mitjans per escapar-se dels atacants sanguinaris ni poden sobreviure al setge i estan condemnats a morir de fam, de set i de fred, possiblement les tres maneres pitjors de morir.

I tot plegat es produeix davant els nostres ulls. Cada dia veiem multituds que proven d’escapar del martiri. Ja es parla de milions de persones que han abandonat el seu poble i la seva pàtria a la recerca d’una mica de calor. Ja hem començat a veure gent que s’escalfa al carrer amb un foc socialitzat que poden mantenir mentre hi hagi llenya o mobles per cremar. D’aquí no res veurem criatures enfredorides. I després no veurem res, perquè no hi haurà ni fotògrafs que ho puguin retratar. Venen ganes de preguntar-se com la resta del món ho permet; quina és la força diabòlica del sàtrapa que ho ordena sense que ningú pugui ferlo caure; de què valen les organitzacions polítiques supranacionals. Es dirà, com s’ha dit sempre, que “en la guerra totes les armes són vàlides”. Jo dic: quina tristesa comprovar que la humanitat no ha sabut superar aquesta disculpa, que en el fons només empara els crims de guerra.