La Vanguardia (Català-1ª edició)
Agustí Rovira, l’home que ha robat vint anys al DNI
És el primer nonagenari trasplantat de ronyó a Espanya
Al saló de casa seva, a Valldoreix, Agustí Rovira llegeix Stefan Zweig. Va prenent notes sobre l’obra de l’escriptor vienès, que considera un distingit intèrpret de la primera meitat del segle XX. Angoixat pel futur d’Europa i persuadit que el nazisme s’estendria per tot el món, Zweig es va suïcidar al Brasil, al costat de la seva esposa, el 1942. Tenia 60 anys. El seu lector n’ha fet 90, i és el primer nonagenari que ha rebut un trasplantament de ronyó a Espanya, practicat a l’hospital Clínic.
És una temeritat fer un trasplantament a una persona d’edat tan avançada?, és una frivolitat, tenint en compte que a les llistes d’espera hi ha pacients molt més joves? “Quan el vaig veure a la consulta és un senyor a qui posaries 70 anys. Hi ha persones amb 50 que estan pitjor”, argumenta la uròloga Mireia Musquera, autora de la cirurgia, que no va plantejar cap problema tècnic a causa de l’estat òptim dels vasos sanguinis i les artèries del pacient. Agustí Rovira va rebre el ronyó d’un donant octogenari mort que potser hagués tingut una durada escassa per a un receptor més jove. “És un cas excepcional, que tampoc no es convertirà en rutina”, matisa el nefròleg Vicenç Torregrosa, que s’encarrega del postoperatori.
Al cap d’una setmana de la in
tervenció, el pacient era a casa, alliberat de les sessions de diàlisi que havia suportat durant més de cinc anys. “Em trobo perfectament”, assegura. “Tant de bo tots els que estan en la meva situació tinguin la possibilitat d’obtenir un trasplantament, perquè és una altra vida”. La lucidesa mental, la passió intel·lectual, el posat d’Agustí Rovira no corresponen als d’una persona de la seva edat. Així, l’evolució després d’un trasplantament pioner és òptima i els metges li auguren una àmplia esperança de vida.
Tant els doctors com el pacient –que al·ludeix a la fortalesa dels seus antecessors– apunten als factors genètics com a clau de la seva longevitat. Amant de la història com a estri per abordar el futur, i de la ciència, l’Agustí és un lector empedreït, camina assíduament, condueix, assisteix a exposicions i conferències. Ha tingut una vida molt activa, atapeïda de viatges, últimament dirigint missions empresarials en països estrangers... No, no és només biologia. També és actitud, el desig de fer i de conèixer: “Tinc una cosa que es diu curiositat. Si hi ha un tema que no entenc –perquè és lògic, avui dia el món és molt complex– procuro no anar-me’n a dormir sense aclarir-ne almenys una part. Tinc una bona biblioteca, hi vaig i hi consulto, ja sigui alguna cosa de lingüística o de tecnologia o d’història, i llavors me’n vaig a dormir tranquil, no vull deixar coses que no hagi entès”.
Segons Rovira, relativitzar i perdonar són bones receptes per a la longevitat: “Si avui em passa res preocupant, em pregunto: ‘D’aquí deu anys, quina importància tindrà?’. I veus que és relatiu. A més, he procurat no odiar ningú perquè crec que odiar és un bumerang que torna contra la persona. Si una cosa va malament i no té remei, què hi farem?”.
“He portat una vida sana”, insisteix, una vida que els metges consideren modèlica. “Menjar? Soc curiós, com amb tot. En els meus viatges a l’Àfrica no he tingut objeccions a menjar serp, cocodril... M’agrada la cuina marroquina, la xinesa i, per descomptat, la d’aquí. Això sí, sempre he procurat aixecar-me de la taula amb gana”. “No fumo, no bec, tret d’alguna copa de vi de tant en tant, no m’he drogat mai. I procuro dormir les hores necessàries”.
Així, Rovira ha estrenat un ronyó amb 90 anys i declara que es troba perfecte i enormement agraït al donant: “Tots morirem, però si quan morim podem deixar alguna cosa i salvar una altra persona, jo crec que és una cosa molt bonica, molt raonable. Haurien de fer-se més campanyes per incentivar les donacions”.
“He menjat de tot, però sempre he procurat aixecar-me de la taula amb gana”