L’art de morir fumant

EEl crític Peter Schjeldahl, després de ser diagnosticat de càncer de pulmó: “La nicotina estimula i relaxa; supera-ho”

l desembre del 2019, poc després que li diagnostiquessin un càncer de pulmó rampant, el poeta i crític d'art nordamericà Peter Schjeldahl va publicar L’art de morir, un assaig en què, davant la certesa d'una mort imminent (l'oncòleg li havia donat sis mesos de vida), entaulava una íntima, divertida i demolidora conversa amb ell mateix. Fumador des dels 16 anys, confessava alleujat que l'hauria avergonyit morir molt més jove perquè la gent hauria murmurat coses com “Bé, fumava, ja ho saps”, però que als 77 la millor part ja havia passat. Sabia què era superar una dependència (“Soc un alcohòlic 27 anys sobri”), malgrat que, lamentava, no tenia l'habilitat de deixar l'hàbit del tabac i continuar escrivint. “La nicotina estimula i relaxa. Supera-ho”. Schjeldahl va morir la setmana passada, ja fets els vuitanta i amb un sentit de l'humor a prova de tumors (“L'altre dia vaig esclafar una mosca i vaig pensar: ‘T'he sobreviscut'”), sense abdicar –almenys públicament– la seva afició pels cigarrets. “Renunciar ara? Si home, i que la resta de la meva vida sigui una tragicomèdia d'abstinència de nicotina”. No se'n sentia orgullós, però tampoc no volia que la seva vida quedés reduïda a un cendrer gegantí ple de cendra. El que estava matant el prestigiós crític de The New Yorker només era un altre actor, ara macabrament protagonista, d'unes memòries urgents i gens malenconioses en què passejava per la seva existència amb la mateixa sinceritat i humanitat amb què havia buscat la veritat en l'art. Havia viscut salvatgement i estava afectat. “Vaig tenir un moment, mentre anticipava el meu diagnòstic, en què em vaig sentir especial. Però hi ha res més comú que morir?”.

Els cossos es trenquen. He vist morir éssers molt estimats i, malgrat tot, mentre escric això veig com el primer cigarret del dia es consumeix al cendrer. M'agradaria dir que és l'últim. Fumar és un acte idiota. Provoca un efecte lent d'acalorament i esgotament, i et connecta tant amb la fragilitat del teu cos com amb el terror humiliant de l'addicció. En la meva llarga vida com a fumadora em vaig aconseguir desenganxar durant 15 anys –no ho vaig trobar a faltar en cap moment!–, fins que en el desert d'una crisi sentimental va tornar a aparèixer el miratge en forma de dilema: “O fumo o em separo”. Vaig fumar i em vaig separar. Segurament ningú millor que l'artista britànica Sarah Lucas ha sabut plasmar la barreja d'autodestrucció i de plaer que implica el tabaquisme amb obres com la devastadora Is suicide genetic?: un casc de moto completament cobert de cigarrets que descansa sobre una butaca calcinada. Fumar és saber que la vida es pot convertir en fum.

Val més que cedeixi la paraula a Schjeldahl: “Sempre he dit que quan m'arribés el moment voldria anar ràpid. Però on hi ha la diversió en això?”.