La Vanguardia (Català-1ª edició)
Homenatge a la mirada fotogràfica d’Outumuro
L’artista de la càmera recull a Nova York el premi Lucie
una hora llarga de conversa. sobre les seves arrels gallegues: “els meus pares eren una fotografia penjada a la paret”. La tornada dels seus progenitors de Veneçuela i el trasllat amb ells i la seva germana d’A merca (Ourense) a barcelona. el seu primer estudi de disseny gràfic. el descobriment de Nova York el 1977, d’on va marxar després d’uns quants anys de feina, quan “la gent s’ho va deixar de passar bé per culpa de la sida”. La seva tornada a la capital catalana, al disseny gràfic.
Així fins que el 1987, “per accident”, es va posar a fer de fotògraf quan va fallar el que havia de col·laborar en un reportatge per al suplement La Vanguardia Mujer, un magazine pioner a espanya que ell dissenyava.
més d’una hora de conversa apassionant i, ja en el comiat, manuel Outumuro se sorprèn que “no hem parlat de fotografia”.
Glups.
Perquè Outumuro, de 73 anys, va venir a la Gran Poma per recollir la nit d’aquest dimarts al carnegie Hall el premi Lucie en la categoria de moda, un dels premis fotogràfics de més prestigi. “És entranyable que el Lucie estigui vinculat a aquesta ciutat, on vaig començar netejant taules en un restaurant del soho”, mentre s’obria ruta en el grafisme.
Faltava una dècada perquè, amb 40 anys, es convertís en el fotògraf de models i actrius i que els seus retrats creessin escola, els mitjans se’l disputessin i les seves creacions s’exposessin com si fossin obres d’art als grans centres.
“més que un art, la fotografia la considero artesania”, afirma. Artesania, matisa, en el sentit que sempre ha fet la seva tasca per encàrrec, i he provat de portar-ho al llenguatge fotogràfic, com aquell fuster del meu poble que feia una taula, l’acariciava i desitjava que la gaudís la família que l’hi havia demanat”.
tota la seva formació com a il·lustrador, entén ara, era la ruta per trobar la passió que es necessita per viure. “m’agrada haver arribat tard a la fotografia perquè no vaig fer mai les concessions que vaig fer en el disseny gràfic”, assenyala.
“La fotografia la considero artesania, com el fuster del meu poble que feia taules i les acariciava”
No es va plantejar mai forjar un lèxic, però observant les seves imatges reagrupades en mostres i llibres va entendre que sí que hi havia un estil personal.
s’identifica amb “el classicisme renovat, l’elegància, la sobrietat, sense excessos histriònics”. i postil·la ser un autor de “fotografies reposades”.
compte que no és “un mitòman de les càmeres, no els tinc culte”. Però ha canviat la seva visió. “Quan vaig començar –confessa– vaig pensar que era fàcil, que tot ho feia la càmera. Després vaig comprovar que no. És com mires tu per la càmera”.
Aquest és el toc Outumuro o una manera particular de mirar.