Bellesa pretèrita

Silencio

Text i direcció: Juan Mayo ga Intèrpret: Blanca Po tillo Lloc i data: TNC (14/X/2022)

En un escenari ocupat per cadires en formació de tribunal acadèmic, s'hi aproxima una figura desmanegada. Aires de Charlot, el cos avançat de Groucho; frac sense formes de sastre, serrell de jove Picasso, negre i llustrós. És Blanca Portillo, l'actriu que fa de mediadora entre l'autor que el 12 d'abril del 2018 va ocupar la cadira M de la RAE i un grotesc retrat d'un orador vuitcentista. La mà alçada de qui agafa una calavera invisible per a un monòleg universal o una arenga lerrouxista. Kafka i el seu Informe per a una acadèmia sobrevola l'escena.

Juan Mayorga elabora una reconstrucció expressionista de l'escena que va protagonitzar. Ell mateix transformat en ninot viu d'Opisso. Distància brechtiana per a la metàfora de la representació. Fins que l'acadèmic, dramaturg, filòsof i director del Teatro de la Abadía i d'aquesta funció trenca el fil d'una promesa de farsa i cedeix tot el protagonisme a l'actriu. Comença la representació de la metàfora. Silencio fa el seu curs, gairebé fidel al text que va pronunciar a la RAE. El bonic discurs sobre el silenci, la pausa, l'apart o el monòleg interior ja no sembla suficient en aquesta altra situació teatral. La màscara pesa i la temptació de complir amb la fantasia de delegar el tràngol en una mestra de la suplantació. Només ha de posar en escena un desacord pirandellià perquè Portillo es desposseeixi de la disfressa.

Alliberada, es dedica a mostrar-se en plenitud de facultats. On Mayorga feia al seu discurs una referència literària o teatral, el director i l'actriu construeixen escenes amb una multiplicació de personatges. Apareixen Kafka davant el seu pare, Woyzeck, Sancho amb Don Quixot, Bernarda Alba i la seva filla Martirio, Rosaura i Segismundo, Creont i Hemon. I arriba un punt en què aquella exhibició de talent consumeix el discurs amb què tot va començar. Una actuació sense fre de recursos, fins i tot quan el silenci pur hauria estat més convenient. Quan apareix la menció de la peça 4,33 de John Cage i cronòmetre en mà l'actriu omple la incomoditat de l'experiment amb la cara eloqüent del cinema mut. Llavors aflora una peculiar sintonia entre director i actriu pel pretèrit en l'expressió teatral, com si la modèstia i la gratitud els impedís prendre's massa de debò des de la burla i l'acadèmia, que d'inici semblava un espai incòmode, conquerir la plaça de l'escenari.