La Vanguardia (Català-1ª edició)
Quan el talent es taca
Es taquen els atletes kenians, esquitxats per la permanent ombra de la sospita: Antidopatge ha confirmat onze positius les últimes setmanes
Fa anys que World Athletics i l’Agència Mundial Antidopatge (AMA) emeten senyals d’alarma. A Kènia no tot és genètica, sacrifici i feina en altitud. També hi ha tramposos. I estratègies grotesques.
Dopatge a Kènia, es titula un informe de l’AMA.
Està datat del 2016, i les conclusions ja eren eloqüents.
Segons Dopatge a Kènia, les pràctiques dopants al país dels fondistes prodigiosos són “molt simples, oportunistes i descoordinades”. L’informe revela que, en la majoria dels casos, els tramposos s’injecten nandrolona (esteroides) i EPO (oxigen per a la sang). Que molts d’aquests atletes ignoren que dopar-se és il·legal. I que molts metges, científics i químics locals (rurals) intervenen en el dopatge dels il·lusos atletes.
És a dir: en matèria de dopatge, a Kènia mana l’amateurisme.
L’estratègia té poc a veure amb el sistema de dopatge d’Estat rus (un pla tan sofisticat com indetectable, i només desemmascarat després de la confessió del doctor Gregori Rotxenkov, cap de l’antidopatge rus durant els Jocs d’hivern de Sotxi 2014). Tot i això, les seves conseqüències són semblants: enterboleixen la imatge de tots, siguin atletes contaminats o nets, i enfureixen les institucions internacionals, que assisteixen a un infinit degoteig de casos.
Fins a onze positius d’atletes kenians s’han registrat les últimes setmanes, i entre ells apareixen noms importants, com el de Lawrence Cherono, campió de les maratons de Chicago i Boston el 2019 (trimetazidina); Ibrahim Mukunga Wachira, guanyador d’una mitja marató a Estònia que havia disputat descalç el 2017 (norandrosterona); Diana Kipyokei, campiona de la marató de Boston del 2021 (triamcinolona acetònid); Mark Kangogo, especialista en curses de muntanya, campió de l’última SierreZinal a Suïssa (triamcinolona i norandrosterona); el jove Ku
mari Taki, campió del món sub 20 de 1.500 m el 2016, o Justus Kimutai i Philemon Kacheran, companys d’entrenament d’Eliud Kipchoge a la seva base a Kaptagat.
La situació, adverteix l’AMA, és difícil de canviar, ja que molts d’aquests atletes no disposen d’eines culturals per comprendre la gravetat de les seves accions i a més han convertit l’atletisme en un modus vivendi. Els guanys que els genera una victòria en una gran marató superen de llarg qualsevol susceptibilitat.
(Insistim, hi ha campions de majors, proves que lliuren
150.000 dòlars al vencedor, una
quantitat de diners extraordinària per als estàndards kenians.)
Davant la possibilitat de resoldre’s la vida, aixecar una granja i cuidar-se dels ramats, molts d’aquests atletes es tapen els ulls amb una bena i s’injecten qualsevol substància.
Segons un informe de l’AMA, desenes de fondistes es rendeixen a pràctiques il·legals de metges locals
Entre els últims positius apareixen campions de grans maratons o atletes en edat sub 20
El 2016 l’AMA va reclamar la col·laboració de l’Agència Antidopatge Keniana (ADAK) per localitzar 31 atletes que en aquell moment estaven sancionats per dopatge. Onze d’ells van acceptar la possibilitat de ser entrevistats, tot i que al final només ser set els que van complir el com
promís i van anar a l’entrevista.
D’aquests set entrevistats, cap no va admetre ser conscient que s’estava dopant.
La seva negativa voreja l’esperpent: la justícia internacional ha demostrat que dos d’ells (Rita Jeptoo, guanyadora de quatre majors, i Jemima Sumgong, or olímpic femení a Rio 2016) havien falsejat proves i informes mèdics.
La situació enerva World Athletics.
–Ens hauríem de replantejar la nostra relació amb Kènia – confessava anys enrere a La Vanguardia un alt dirigent internacional.
Entre bastidors, també citava etíops i xinesos.
La realitat és que World Athletics no pensa equiparar el cas kenià al vetat cas rus. Tot i això, algunes veus es plantegen la possibilitat de prioritzar la contractació dels seus millors atletes locals a la dels qüestionats corredors kenians.