La Vanguardia (Català-1ª edició)
París i Berlín maquillen la seva crisi
Macron i Scholz se citen per intentar reconduir la deteriorada relació bilateral
Un baix perfil mediàtic es va imposar ahir a la trobada a l’Elisi entre el president francès, Emmanuel Macron, i el canceller alemany, Olaf Scholz. Aquesta estratègia va ser un símptoma del delicat moment que viu la relació franco-alemanya, conseqüència, en part, del sisme geoestratègic de la guerra d’Ucraïna.
Els dos líders no estaven disposats a sotmetre’s a preguntes incòmodes que potser haurien posat encara més en evidència les serioses divergències entre els dos governs en matèria energètica, de defensa, sobre l’ampliació de la UE, política monetària, relació amb la Xina i altres qüestions. Parlar davant els periodistes era arriscat. No hi va haver roda de premsa ni declaracions, una cosa insòlita.
Macron i Scholz es van veure durant tres hores per compensar la reunió anul·lada en ple dels dos executius, que s’havia de celebrar la setmana passada. Es tractava de maquillar i de dissimular la inquietant crisi d’un tàndem que ha estat clau, durant els últims setanta anys, per fer avançar la construcció europea.
Hi va haver, això sí, les cortesies diplomàtiques de rigor i les frases estàndard de portaveus per evitar referir-se a les qüestions difícils. Scholz va publicar un tuit en què va qualificar la conversa de “molt bona i important” sobre el subministrament energètic a Europa, l’alça de preus i els projectes de defensa compartits. Segons el canceller, “Alemanya i França estan molt unides i afronten juntes els desafiaments”. Una font diplomàtica alemanya va pronosticar que el diàleg bilateral avançarà durant les properes setmanes. L’Elisi va enviar un missatge semblant i va fer saber que l’intercanvi havia estat “molt constructiu” i els dos dirigents “van evocar la relació franco-alemanya en un esperit de treball molt estret a mitjà i llarg termini”. Es crearan grups de treball per abordar les qüestions més conflictives.
Després de la II Guerra Mundial, la relació franco-alemanya no sempre ha estat fàcil, però ha prevalgut la voluntat de reparar qualsevol desperfecte i seguir endavant. Això passava fos quin fos el color polític de qui governava a cada vora del Rin. Hi havia massa en joc.
La reconciliació segellada per Charles de Gaulle i Konrad Adenauer al tractat del 1963 va ser el ciment amb què es va construir la unitat europea. França i Alemanya, que havien dessagnat diverses generacions en tres guerres
seguides en un lapse de seixanta anys (1870-71, 1914-1918 i 19391945), van decidir canviar les trinxeres per la cooperació i els projectes comuns.
El sotrac provocat per la invasió russa d’Ucraïna i els seus greus efectes econòmics han fet aflorar diferències de fons i prioritats que semblen difícils de conciliar. Al Govern francès l’ha irritat, per exemple, que Berlín decidís posar en marxa, sense consultar al seu principal soci, un gegantí pla
d’ajuda de 200.000 milions d’euros per ajudar a particulars i empreses a suportar la pujada del preu del gas. París considera que desequilibra el mercat i suposa una ajuda pública a la indústria germànica. Els alemanys, per la seva part, es van oposar al sistema per posar un límit al preu del gas i seguir el model ibèric, encara que al final van cedir. A la qüestió energètica hi ha un altre contenciós bilateral de gran calat, industrial i filosòfic: França aposta per l’energia nuclear mentre que Alemanya està en procés de tancar tots els seus reactors perquè pensa que, després de Fukushima, el risc d’accident catastròfic és massa alt.
Al terreny de la defensa, la cooperació franco-alemanya grinyola des de fa anys, en part perquè París, potència nuclear, reivindica una posició autònoma en el
concert mundial, mentre que Alemanya se sap dependent del paraigua protector dels Estats Units. Per això els projectes comuns, com el nou avió de combat europeu i sistemes vinculats (SCAF) no desperten a Berlín el mateix entusiasme que a París. Per a disgust de França, Alemanya ha comprat caces F-35 dels Estats Units, en comptes dels Rafale gals. I Berlín també pretén un escut antimíssils europeu –però amb participació dels Estats
Units i Israel– mentre París en planeja un d’alternatiu en aliança amb Itàlia.
Un altre punt de desavinença és el desig d’Alemanya d’ampliar la Unió Europea amb rapidesa a l’est, incorporant més països, però París tem que Berlín consolidi encara més la seva hegemonia econòmica al continent. Finalment, mentre Scholz era a París, es va confirmar que el Govern alemany donava llum verda a la venda d’instal·lacions del port d’Hamburg a una companyia xinesa, una cessió d’infraestructures que França considera un error. Scholz viatjarà ben aviat a la Xina, una visita que París no veu de bon ull.
La vaselina diplomàtica d’ahir, per tant, no serà suficient per reparar un motor franco-alemany avariat i que suposa un gran risc afegit per a una Europa en portes de la recessió global.
Els dos líders esquiven la premsa per no fer més evidents les seves allunyades estratègies
L’avaria al motor de la UE és un gran risc afegit a les portes de la recessió econòmica global