La Vanguardia (Català-1ª edició)
La mort política de l’escuder de Laura Borràs
Rèquiem polític per Francesc de Dalmases. Ha dimitit com a vicepresident de JxCat i com a portaveu de la comissió parlamentària dels mitjans públics catalans. Els seus companys li han arrencat de la guerrera insígnies i galons i l’han enviat a la trinxera com a diputat ras amb l’esperança que la comissió de l’Estatut dels Diputats que ha d’avaluar el seu cas al Parlament li dispari el tret definitiu. Al pobre Dalmases li vol mal molta gent del seu propi partit. Per justificar aquests mals sentiments, els que l’han clavat a la creu recorren a la gastada justificació exculpatòria que qui amb espasa mata d’espasa ha de morir.
El cert és que la qüestió formal del cas Dalmases –intimidar una periodista– és sorprenent i preocupant. Però no és ni de bon tros un fet excepcional ni tampoc és el que ha propiciat la seva defenestració política a JxCat. Un consell de franc: farien bé la resta dels partits –algun amb comandament a la plaça– de mirar-se al mirall i netejar-se una miqueta. No sigui que la palla a l’ull dels altres acabi convertida en una biga al propi.
A Dalmases, JxCat l’ha afusellat –més enllà dels seus demèrits i pecats– per ser l’escuder de Borràs. I hi haurà més sang. Hi ha massa factures pendents entre sectors i sobretot una irreconciliable manera d’entendre la manera de fer política entre ells. JxCat no podrà articular-se com a una formació solvent fins
que el quadrinomi Laura Borràs-Aurora Madaula-Jaume Alonso CuevillasFrancesc de Dalmases (i altres noms de menys cotització) abandoni el partit o se’l quedi sencer. Els esforços del secretari general, Jordi Turull, per mantenir unida la família, encara que sigui malavinguda, posant-se de perfil cada vegada que una qüestió s’ha de resoldre al camp de batalla són voluntariosos. Però demostren com és de feble la seva posició. Turull no vol ser jugador de part, o no del tot. Però com a àrbitre la seva tasca resulta impossible. Els jugadors dels dos bàndols ja han vist que tendeix a amagar-se a les jugades clau i que és facilot pujar-li a l’esquena.
La pressió per apartar Dalmases de qualsevol responsabilitat per part de tota la facció de Junts que considerava un error abandonar el govern de la Generalitat és també una rebel·lió contra el culte a la personalitat que es practica a l’entorn de Laura Borràs. I una manera de dir-li alt i clar a l’expresidenta del Parlament que pot vèncer consultes a la militància amb el suport conjuntural de Carles Puigdemont; però que a la seu del partit i a porta tancada la poden apallissar i noquejar si així s’ho proposen, per molt presidenta de JxCat que sigui. I volen. És un avís seriós per quan comenci el seu judici per corrupció. El futur en magistratura de Borràs l’hauria de fer reflexionar sobre la inconveniència d’exigir lleialtats a crits.
El PSC no va tornar a tenir projecte fins que no el van abandonar els que van acabar abraçant la causa sobiranista. ERC també sap el que és purgar-se i empetitir-se per reguarir-se. JxCat no té cap altra sortida si no vol acabar consumit pels odis interns cada vegada més encesos (en el sentit literal, no com a hipèrbole). Després de la defenestració del seu company Dalmases, la secretària segona del Parlament, de JxCat, Aurora Madaula, penjava al seu Instagram el següent text: “La ‘política’ professional no busca la justícia ni la veritat. Busca la venjança i l’interès personal”. Hores després, Cuevillas es despatxava a la ràdio amb una advertència directa a Jaume Giró sobre la necessitat que s’acostumi i paeixi que ja no és el Govern. Com
Tots dos bàndols ja han vist que Turull tendeix a amagar-se en les jugades clau
es veu, la guerra a JxCat no és a ganivetades. S’assembla més aviat a un episodi de Narcos amb diferents famílies lluitant pel control d’una plaça: ¡denle plomo a ese huevón!
Si ser a l’oposició és complicat, ser-hi mentre entaules una guerra civil a les teves pròpies files fa impossible convertir-te en res que s’assembli a una alternativa. Es veurà a les eleccions municipals. Pobres alcaldables de JxCat, incloent-hi el de Barcelona. Sigui quin sigui el seu cognom.