Mala gestió de l’ajuda a la dependència

Catalunya és la comunitat autònoma amb més percentatge de persones –més del doble que la mitjana espanyola– que tenen concedida i aprovada l’ajuda a la dependència i no la reben. També és l’autonomia amb menys execució de les inversions públiques aprovades i pressupostades, tant de l’Estat com de la Generalitat. Aquests fets no són –o no haurien de ser– normals. Es tracta de dos casos de mala gestió coneguts els últims dies, però probablement n’hi ha més.

Què li passa a l’administració pública catalana que no és capaç de prestar adequadament els serveis d’atenció a la dependència i de gestionar els projectes que té aprovats? En els dos casos citats no es tracta de falta de diners. Caldrà atribuir-ho, per tant, a fallades greus en el sistema de gestió administrativa.

Especialment greu i escandalós és l’enorme retard que hi ha en la concessió d’ajuts a la dependència. És inacceptable que es tardi 398 dies –un any i un mes– per aconseguir que una persona dependent obtingui l’acreditació i rebi la prestació corresponent. Això provoca que lamentablement molts dependents morin abans de tenir accés als ajuts. Les dades són terribles: cada 40 minuts va morir un dependent a la llista d’espera el 2021, la qual cosa suposa 21 al dia i 7.827 a l’any, sense comptar les gairebé tres mil persones que van morir en espera de la valoració de la dependència.

Si l’atenció a la dependència no es regularitza immediatament, amb més agilitat en la tramitació dels ajuts, es pot trigar fins a deu anys a aconseguir la plena atenció i cobertura de la població en situació de dependència. El 2021, el sistema de dependència català va incorporar gairebé deu mil persones. Però aquesta xifra, tot i ser important, encara se situa per sota de la mitjana –en percentatge– d’Espanya.

El Govern espanyol va posar en marxa l’any passat un pla de xoc per a la millora del sistema de dependència, amb un finançament extra també per a Catalunya. Tot i això, la llista d’espera de persones sense prestació es va incrementar un 7% a la comunitat catalana –més de cinc mil–, mentre que a la resta d’Espanya es va reduir en un 16,7%. La comunitat madrilenya va ser la que més va reduir les llistes d’espera de la dependència, en concret un 63%, seguida d’Aragó i Castella-la Manxa.

En l’escala de valoració del sistema d’atenció a la dependència Catalunya figura també, juntament amb les Canàries, als darrers llocs del rànquing de comunitats autònomes. Aquest fet no és coherent amb el seu nivell de desenvolupament econòmic.

Certament, Catalunya ha patit les retallades de finançament per part del Govern central, igual que la resta de comunitats, però la seva situació

és més crítica que la de la resta. L’Associació de Directors i Gerents de Serveis Socials en culpa, de manera clara i directa, la desídia i la imperícia dels últims governs catalans, segons ha denunciat el seu president al Parlament de Catalunya.

En l’atenció a la dependència, que és el quart pilar de l’Estat de benestar, implementat sota la presidència de José Luis Rodríguez Zapatero al capdavant del Govern espanyol, s’acumulen greus dèficits a tot l’Estat, ja que a més va ser una partida especialment retallada arran de la crisi financera iniciada el 2007-2008 sota els governs populars de Mariano Rajoy. El pla de xoc impulsat pel Govern de Pedro Sánchez el 2021 ha estat molt positiu –per bé que varia segons la gestió que ha fet cada autonomia–, però calen nous plans similars per normalitzar definitivament els ajuts a la dependència a tot l’Estat. No només arriben tard, sinó que, a més, són molt baixos i no cobreixen les despeses que generen les persones dependents. En tot cas, l’obligació de la Generalitat és millorar-ne la gestió per arribar a temps a atendre les necessitats dels ciutadans.

Catalunya és l’autonomia més mal valorada i amb més llistes d’espera