El fiasco dels bons Renfe

Ala feliç iniciativa dels abonaments gratuïts de Renfe li ha passat el pitjor que li podia passar: el servei s’ha degradat més. Poc a afegir al que ja sap el lector sobre el que passa a Rodalies. El problema és que el despropòsit també arriba als trens de mitjana distància. Ras i curt: un fiasco.

De bicoca, res. Hi ha un considerable enuig entre els usuaris habituals directament proporcional a la sensació d’impotència i d’abús. No existeixen els plans perfectes, però no s’entén com el Govern central no va veure venir que aquesta mesura convocaria aquella Espanya de la picaresca i del tothom ho fa.

Ara els Lazarillos i els bandarres d’aquest país agafen el tren perquè és de franc. O més aviat no l’agafen, tot i que tampoc deixen que ho faci algú altre. Perquè ja han reservat viatges per a trajectes de mitjana distància d’aquí al desembre, amb tots els horaris possibles. I no es molesten a cancel·lar-los si no els utilitzen perquè, total, un pelacanyes com vostè o com jo, que treu els bitllets només quan els necessita, no es mereix viatjar de franc. Així passa que molts trens van buits sense que es doni l’opció de validar l’abonament perquè l’aplicació diu que no hi ha places. Ah, que si pagues, llavors sí. Alegria. I el Govern central tocant la lira davant l’espectacle de l’incendi.

Tot plegat ens fa pensar si realment la gratuïtat en general del transport públic és una bona idea. Per començar és insostenible i a més no sabem on acabarem pagant el que l’Executiu ens ha permès estalviar aquests mesos. Crec que seria més raonable donar abonaments socials per a qui de debò ho necessiti. S’ha vist a Rodalies, per exemple, que el tot de franc pot portar a més saturació del servei, que ja era dolent abans, sobretot si no milloren les freqüències. Per no parlar de la demanda induïda no desitjada de qualsevol trajecte o de la falta de controls i sancions per als barruts.

De tant en tant, ens preguntem, sense ànim d’ofendre, si no es podrien fer les coses bé. Si això no és possible, que Renfe o a qui correspongui gestionar aquest nyap tingui la deferència de no fer-nos emprenyar gaire més. Tot té un límit, fins i tot la paciència que semblava il·limitada.