El que no s’ha tancat

Em va sorprendre que, després de la sortida de Junts per Catalunya del Govern de la Generalitat, alguns sentenciessin el final del que hem anomenat el procés. Em va cridar especialment l’atenció que ho afirmés algú tan informat com Jordi Sànchez, exsecretari general del partit fundat per Carles Puigdemont. “Ara podem dir que el procés, definitivament, s’ha tancat”, va assegurar algú que ha estat a primera fila, primer com a líder de l’Assemblea Nacional Catalana i, després, com a principal estrateg de l’espai articulat sobre el solar convergent. Al meu parer, el viatge que va constituir el procés independentista va acabar l’octubre del 2017, amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i la convocatòria de comicis autonòmics per part de l’Executiu central. Fa ja molt de temps que estem en una altra etapa.

Per què és interessant establir clarament quan acaba el procés? Perquè la lògica que organitza la política catalana entre el 2012 i el 2017 no és pas la d’avui. Recordem: el procés prova d’aconseguir un referèndum autoritzat a l’estil escocès perquè la societat catalana es pronunciï sobre la possibilitat de creació d’un nou Estat. Això no va entrar mai en els càlculs del Gabinet popular. La realització del referèndum unilateral de l’1 d’octubre trasllada a les bases del moviment l’implícit que, davant la negativa de Rajoy a negociar un marc de consulta pactat, les urnes desobedients crearan una drecera per a una eventual secessió per la via dels fets. Aquest missatge neix d’una frase que esdevé la bandera de la presidència de Puigdemont: “Referèndum o referèndum”. Aleshores, postconvergents i republicans donaven a entendre que una mobilització massiva permetria accedir al botó de la desconnexió.

El que va succeir ja ho sabem. La declaració unilateral d’independència, purament simbòlica, no va desconnectar res, però la maquinària punitiva judicial es va activar amb el mateix zel que ho hagués fet si s’hagués arriat la bandera espanyola del Palau de la Generalitat. L’independentisme va crear una representació sense cap efecte sobre la realitat, però això no va alterar el relat tremendista dels fis

La ferida de la qual prové la desafecció catalana no desapareixerà en el curt o mitjà termini

cals ni les penes que es van dictar contra els seus líders.

Els comicis autonòmics del desembre del 2017, que va guanyar Puigdemont des de l’exili, van crear el miratge de la continuïtat del procés, encara que en realitat van demostrar tota una altra cosa: que el contenciós català no havia remès i que estaven equivocats tots els que confonien el final del processisme amb la solució d’un conflicte històric molt complex i arrelat. Les investidures fallides fins a arribar a la de Quim Torra van donar lloc a molt soroll i això va mantenir el miratge, una cosa que va tornar a passar –de forma molt més acusada– quan les sentències del Tribunal Suprem van provocar, l’octubre del 2019, les protestes que es van batejar com la batalla d’Urquinaona, d’un caràcter molt diferent a les manifestacions massives de la revolta dels somriures. D’altra banda, la sobreactuació del president Torra amb les pancartes també va propiciar el malentès.

Amb les eleccions posteriors, les que donen a ERC un petit avantatge sobre Junts, alguns volen veure la continuïtat del procés a partir del fet de subratllar el 52% d’escons independentistes al Parlament, percentatge que únicament va servir per investir Pere Aragonès. El breu Govern bipartit ERC-Junts va ser l’última expressió del miratge d’un procés tan resistent que podia prolongarse més enllà de la presó, l’exili, els indults, la taula del diàleg i les geometries de l’independentisme al Congrés dels Diputats. La sortida de Junts de l’Executiu autonòmic ha fet miques l’holograma i ha fet visible que l’estratègia que va arrencar amb Artur Mas avançant les eleccions catalanes no va superar el col·lapse provocat per la repressió i els autoenganys.

Adeu al procés, però el problema català perviu. Fins i tot si certs dirigents independentistes s’obstinen a dedicar-se a querelles internes i lluites de vol gal·linaci, oscil·lant entre el ridícul i la malenconia. El procés ja és història, però ningú no hauria de confondre’s: la ferida profunda –per dir-ho a la manera d’Isaiah Berlin– de la qual prové l’evident desafecció catalana no s’ha tancat ni ho farà en el curt o mitjà termini. Això no desapareixerà d’un dia per l’altre, ni pels efectes de la pandèmia, ni per l’impacte de la crisi generada per la guerra a Ucraïna.