Que els joves parlin de nosaltres

No els motiva res, no volen treballar, són uns ganduls”... La lletania es repeteix quan parlem amb displicència dels nostres joves. Opinem i fem tota mena d’acusacions sobre ells mentre a l’altre costat tan sols reverbera el silenci. Perquè gairebé no disposen d’espai públic i institucional. Quan surten de les seves habitacions, més refugi que illa, i es deixen veure amb les caputxes calades i els andamis desganats, els acusem de dimissionaris gairebé sense saber-ne res. I si ells parlessin dels adults i del món que els oferim?

Per això les declaracions d’Isabel Díaz Ayuso sobre els joves mancats de “cultura de l’esforç” no haurien de provocar tanta sorpresa. Es tracta d’una percepció ben arrelada, sostinguda a més per dades pèssimes, com que el 28% dels nois i noies espanyols d’entre 25 i 34 anys no han arribat a titular-se en batxillerat o formació professional, segons un informe publicat per l’OCDE.

“A la majoria dels debats que es desenvolupen entorn de la bretxa generacional, es posa l’èmfasi en l’alienació dels joves, mentre que es tendeix a ometre completament l’alienació dels adults. (...) Als dos interlocutors els falta vocabulari per dialogar”. La citació pertany a Margaret Mead, antropòloga i precursora en la utilització del concepte gènere, cèlebre per la seva obra Adolescencia, sexo y cultura en Samoa, on demostrava que a la Polinèsia aquest ritu de passatge transcorria com una transició suau, aliena a l’elevat índex d’ansietat i confusió registrades al seu país, els Estats Units. Això passava fa gairebé cent anys.

Avui, al dol existencial que suposa la pèrdua de la infantesa i al ball hormonal caldria sumar-los el desconcert global d’una època marcada per quatre crisis creixents: la sanitària, la climàtica, l’econòmica i la bèl·lica. I en canvi perpetuem les nostres ganyotes tortes davant el seu desemparament o les seves depressions, com si necessitéssim que augmenti una mica més la corba de suïcidi juvenil per adonar-nos que no es tracta de romàntics Werthers, sinó de replicants extraviats davant un futur que els ofereix saldos.

Els joves han estat víctimes de generalitzacions i culpabilitzacions abusives, assenyala l’antropòleg Carles Feixa des de la càtedra Re/Generation UPF; i alerta de la urgència d’un nou pacte intergeneracional, un acord en el qual, per començar, renovem la nostra educació sentimental i ens comprometem a escoltar-los. O és que no són els fills els que acaben per educar els pares?