La Vanguardia (Català-1ª edició)
Viure al carrer escurça la vida
Arrels Fundació col·loca més de 400 cartells i llums a Barcelona per recordar que les persones sense llar moren 27 anys abans que la resta de la població
Viure al carrer escurça la vida una mitjana de 27 anys. És la dada que es desprèn de les 80 persones sense llar (20 dones i 60 homes) que han mort a la capital catalana els últims dotze mesos. Com cada any des del 2016, Arrels els ha recordat en una cerimònia davant de la catedral de Barcelona: 80 batecs de llum per a cadascun d’aquests cors oblidats, invisibles.
Qui eren? A en José Antonio l’apassionava conversar. A d’altres els encantava llegir, com a en Fernando, un habitual de les biblioteques. O com la Mariona, que malgrat tot no va saber el que era fullejar un llibre tranquil·la fins que va dormir en una pensió. De les 80 persones de la catedral, un 35% vivia al carrer i la resta, a pisos o recursos assistencials. Un de cada quatre va morir a la via pública.
L’Assad dormia en un caixer automàtic d’Horta que a l’abril es va omplir d’espelmes, notes, flors i dibuixos infantils, arran del seu suïcidi. La majoria dels morts, tot i això, eren en un hospital o centre de convalescència. El més jove tenia 20 anys i la més gran era una senyora de 86. La mitjana és de 55 anys, “cosa que implica que van viure 27
“El pitjor dels deu anys que vaig passar al carrer era que ningú no em veia”, diu l’Anna Maria, que per fi viu en un pis
anys menys que la resta de la població”, diu Arrels, que no està sola en el seu lament...
Altres entitats l’acompanyen en el record de les més de 400 persones sense llar que han mort a Barcelona des del 2016: un adeu cada sis dies. Quantes vegades els vam veure sense veure’ls? Sense veure la Isabela,
que dormia en un traster fosc. En Mohamed, que tenia per sostre el cel de la Barceloneta. En Miquel, que va ser un gran dibuixant. L’Ilias, en Karim, la Gisele, en Corneliu, en Sergio... Tots tenien una història. I la Josefina, dos amors: el seu gos i el cantant Raphael.
A les 1.231 persones que pernocten al carrer cal sumar-hi les 3.046 que dormen en recursos públics i privats. I les 865 persones, tant adultes com menors, que malviuen en barraques o assentaments informals. En total, a Barcelona hi ha 5.142 persones sense llar. Els llums per acomiadar-ne 80 no són l’únic homenatge que han rebut.
Des del dia 17, Arrels ha col·locat 430 cartells a portals, façanes i racons de la ciutat. Làpides de cartró. Un nom, una edat, una data i dos desitjos: ningú dormint al carrer i ningú sense record. La Vanguardia va presenciar aquest dimecres la instal·lació de les set últimes. Les van posar el director, tres treballadors i una beneficiària de la fun
dació: Ferran Busquets, Txema Anguera, Juan Lemus, Mariana Cantero i Anna Maria Llobet.
L’Anna Maria, de 64 anys, és una au fènix. Ha superat l’alcoholisme i deu anys al carrer, on va morir la seva parella, en Jan, un holandès tres anys més jove. “El pitjor era la sensació que gairebé ningú no ens veia o que ens veien com un objecte”, diu l’Anna Maria, que des de fa vuit anys viu en un pis compartit i a qui han ofert entrar en la direcció d’Arrels (de moment, ella s’hi resisteix).
Les làpides de cartró són homenatges efímers amb una cinta adhesiva per no infringir l’ordenança de civisme. Es coneixen pocs casos de vandalisme i algunes veïnes s’encarreguen fins i tot de recol·locar-les si es desprenen. Tenen una petita bombeta amb una autonomia de 48 hores. És increïble l’efecte que aconsegueixen mitjans tan humils. Un rectangle de cartró, unes lletres i una llumeta per recordar que viure al carrer escurça la vida.