La llum d’un sol negre

L’any 2019 Pierre Soulages va poder celebrar el seu centenari trobant-se en condicions per continuar pintant i provant d’incrementar i renovar la seva ja excel·lent contribució a la història de l’art, i especialment a la de la pintura abstracta. El 24 de desembre hauria fet 103 anys.

Quan penso en l’obra de Soulages no puc evitar un cert sentiment d’injustícia. És evident que, després de la Segona Guerra Mundial, Nova York va agafar el relleu de París com a principal capital artística, si més no pel que fa a l’art contemporani i d’avantguarda. Però això no significa que els artistes europeus fossin després de la guerra menys creatius que els americans, o els europeus emigrats als Estats Units. I, tot i això, abunden als llibres d’història i en catàlegs d’exposicions uns grans elogis a l’originalitat de l’expressionisme abstracte made in USA que s’acompanyen d’un descarat menysteniment de les aportacions fetes a Europa en aquells mateixos anys, o abans. Per exemple, s’ha afirmat amb massa freqüència que la pintura de Soulages s’assembla a la de Franz Kline, quan la veritat és que és exactament al contrari, ja que les composicions de gruixuts traços foscos de Soulages són del 1946 i el 1947, anteriors a les de

Kline. Que s’assemblen a les de Soulages.

El pintor francès era, tot i això, un artista consagrat i conegut al seu país, especialment després de la retrospectiva que se’n va veure al Centre Pompidou (2009) i de la inauguració del Museu Soulages de Rodez, el 30 de maig del 2014. L’esplèndid edifici del museu és un projecte de l’estudi català RCR Arquitectes (Rafael Aranda,

Carme Pigem i Ramón Vilalta).

Pierre Soulages tenia dotze anys quan va visitar Sainte-Foy de Conques. Descobrir l’arquitectura romànica el va convertir en el futur artista que va arribar a ser uns anys més tard. “Estava en un estat d’exaltació, i em vaig dir que a la vida només hi ha una cosa important: és l’art”.

Cap al 1942, en plena guerra mundial, va descobrir l’art modern gràcies a un reportatge denigrant sobre l’art degenerat que va publicar la revista nazi Signal. A Soulages li van agradar aquells presumptes degenerats anomenats Piet Mondrian, Max Ernst, etcètera. I un altre element inspirador va ser la poesia: la de Guillaume IX d’Aquitaine, però també la poesia contemporània de Paul Valéry, René Char i d’altres.

És notòria la predilecció pel color –o no color– negre. Ja quan era molt jove procurava vestir-se de negre, i la seva mare se sentia ultratjada. Li deia: “Ja vols portar dol per mi?”.

Just després de la guerra, el 1946 i el 1947, va començar a pintar amb colorant de nous, un material fet servir en fusteria, per tenyir fusta. Eren brotxades fosques gruixudes, riques en matisos ombrívols i translúcides,

S’ha afirmat que la pintura de Soulages s’assembla a la de Kline, quan la veritat és que és al contrari

que componien construccions abstractes, signes sense significat. Més tard van arribar altres abstraccions. Esplèndids políptics, des del 1967. I pintures tenebroses, que reflectien una llum rara. Ultranegres, deia ell, que inventava un neologisme. Eren pintures com partitures, planxades, amb ritmes de solcs. Soulages va exercir una bona influència en pintors com Gerhard Richter i Joaquim Chancho. Deia: “Tinc dos llocs de naixement: Rodez i la pintura contemporània”.

PASCAL PAVANI / AFP