La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’In-Edit torna en gran
El festival de cinema documental musical comença amb més de mig centenar d’obres
Hi ha films sobre Sinéad O’Connor, Ennio Morricone, Thelonious Monk, Sabina i Stockhausen
Tornen en gran la música i la pantalla gran a Barcelona en la trobada amb el públic, sense les restriccions i els talls dictats per la pandèmia. Això significa que torna l’In-Edit, tal com l’aficionat l’ha conegut tradicionalment, és a dir, una gran festa de trobada cultural protagonitzada per documentals musicals de recent encuny. I, en aquesta ocasió, ja es tracta de la vintena edició, una cosa que indica la viabilitat de la proposta, el criteri selectiu i el llistó qualitatiu que els han marcat des dels inicis.
Amb l’Aribau Multicines com a camp d’operacions, des d’avui fins al 6 de novembre s’oferiran més de cinquanta llargmetratges documentals. I una bona mostra d’aquesta expectació creada es pot trobar avui mateix, amb el sold out de la gala inaugural protagonitzada per la pel·lícula Meet me in the bathroom (20.30 h), tot i que dilluns se’n farà un segona projecció. Aquest documental de Will Lovelace i Dylan Southern gira entorn de l’explosió de fa 20 anys d’una generació de grups novaiorquesos, com ara The Strokes, Yeah Yeah Yeahs i LCD Soundsystem. I és un començament que aixeca el teló d’un cartell com sempre variat i cada vegada més obert a tota mena de generacions, músiques i escenaris socials i politicoculturals. I, per
descomptat, la possibilitat de veure des d’autèntiques superproduccions fins a pel·lícules documentals pràcticament rodades amb el mòbil o la tauleta. I una altra dada especialment destacable és que en aquesta edició hi ha més títols dirigits per dones que mai, fins a arribar un 35% de directes al programa.
Com a simple nota indicativa, a més de la pel·lícula inaugural, l’aficionat i el curiosos podran gaudir d’obres sobre Sinéad O’Connor, Omara Portuondo, Leonard Cohen, Creedence Clearwater Revival, Ennio Morricone, Thelonious Monk, Interpol, Courtney Barnett, Dio, Chumbawamba, Stockhausen, XXXTentacion, Thelonious Monk, Joaquín Sabina, l’escena punk novaiorquesa, el grup alemany Can (un dels referents del krautrock), King Crimson, l’Studio 54 barceloní, el mateix però centrat en la tristament desapareguda sala Rocksound, Tequila, l’italo disco, Els Surfing Sirles i el referencial llargmetratge Summer of soul dirigit per Questlove. I també la producció No callarem, sobre la llibertat d’expressió personalitzada en els casos d’Alex Elgio, Josep Valtònyc i Pablo Hasél.
La cinta inaugural avui de l’International Music Documentary Film Festival és Meet me in the bathroom, un immillorable pòrtic d’aquesta edició del vintè aniversari. Està fonamentada en el llibre que porta el mateix títol, signat per Lizzy Goodman i aparegut el 2017, en què s’oferia una història oral del renaixement del rock a Nova York a principis del segle XXI, amb noms com ara The Strokes, Yeah Yeah Yeahs, Interpol,
LCD Soundsystem, TV on the Radio, Liars, The Rapture i molts d’altres.
Una vegada en mans de Lovelace i Southern –que al currículum ja tenen documentals fets sobre LCD Soundsystem i Blur– , el llibre s’ha convertit en un documental que es va estrenar aquest any al Festival de Cinema de Sundance. I això els va suposar comprimir l’extensa història de Meet me in the bathroom en una pel·lícula de 108 minuts, cosa que va suposar que algunes de les bandes i anècdotes del llibre desapareguessin a favor d’una història que se centra principalment en les formacions més importants de l’escena novaiorquesa. I sense oblidar esdeveniments com ara el de les Torres Bessones el 2001.
Sobre això, Lovelace ha explicat que van haver de ser “molt curosos amb la manera de construir la pel·lícula”. “El que ens interessava era que totes les històries semblaven històries de maduresa per als personatges, però històries de maduresa que passaven en un moment molt específic. I vam pensar que podíem aprofitar la noció de com estava canviant el món. I el que va passar aquell 11 de setembre els va fer ser més conscients de la música que estaven fent i del pes que tenia aquesta música”, va concloure.