La Vanguardia (Català-1ª edició)
Els quatre genets de l’art sonor
Memorable estrena del quartet Redman-Mehldau-McBride-Blade al Palau de la Música
Nit gran musical al Palau de la Música, dit sense indicis d’exageració. Música sense additius ni qualificatius tipus moderna, lleugera, clàssica o popular, sinó amb majúscules, tant per la matèria primera que es va poder escoltar com per la senzillesa magistral dels seus intèrprets. L’aficionat que omplia el Palau modernista sabia a què anava, perquè els que es van citar a l’escenari possiblement formen ara com ara un dels millors quartets de jazz a escala planetària.
Entenent per millor la fluida màgia comunicativa que connecta el saxo Joshua Redman, el pianista Brad Mehldau, el bateria Brian Blade i el contrabaixista Christian McBride, un pòquer de músics el mèrit més gran del qual és fer assequible un art de molts quirats. La seva presència ahir havia despertat una lògica expectació, perquè possiblement es tracti del cap de cartell més gran de la present edició del Festival Internacional de Jazz de Barcelona – que en té unes quantes, aquest any– a què calia sumar el sorprenent fet que es tractava de la primera vegada que tocaven junts a la capital com a quartet, i això que han passat anys des que a mitjans dels noranta van començar a gravar i tocar junts com a banda de Joshua Redman. I a sobre el director artístic del festival, Joan
El festival de Jazz va viure un dels cims d’aquesta edició amb un grup que pot ser que no faci més gires
Anton Cararach, va recalcar l’excepcionalitat de la vetllada insinuant que podria ser l’última vegada que se’ls pogués veure en aquest format. Afortunats els presents.
Aquesta enfilada actual amb aquests anys ja es pot intuir en el mateix nom de la gira que els ha acostat, A moodswing reunion, en al·lusió directa al títol de l’àlbum que va crear aquell primigeni
quartet de Redman el 1994. Ara tenen substancialment més experiència i ofici, i també matèria primera, com el parell d’àlbums que han publicat aquests dos últims anys: el RoundAgain del 2020, i el molt recent Long gone, format per temes de les sessions de l’anterior.
En qualsevol cas, les coses superlatives quan realment ho són es caracteritzen per una desarmant i aparent simplicitat. I és exactament això el que van transmetre aquests quatre genets de l’orfebreria sonora des del moment en què van fer acte de presència, set minuts més tard del previst, és a dir, les vuit i mitja del vespre.
I el que van transmetre des d’aquell moment va venir a ser com un fil argumental que va començar precisament amb un dels talls d’aquell ja llunyà MoodSwing, una llarga introducció que va servir també per oferir uns quants solos excepte el bateria Blade. El temps queda suspès quan l’art ho és, i això va ser el que va passar la resta de la vetllada (fantàstic Mehldau a Undertow, increïble Redman en el tema de clausura abans dels bisos), en què van donar vida sobretot a temes propis.
Quan va acabar el segon tall, Redman –que va portar la veu cantant de la nit en general, mentre que a Mehldau va ser gairebé impossible veure’l somriure– va presentar els seus companys i es va desfer en elogis a tort i a dret. I va recordar que “aquest és el primer lloc on vaig tocar la primera vegada que vaig venir a Europa”. Doncs que tornin moltes vegades més.