Ahir i avui, dos mons

Lewandoes :s Csvnes q undrm cltXqM Bqsto Pslsa :n ls Múdqcs (YZ[\[Y]YY^

Obertura de temporada del cicle d’Ibercamera. Un concert singular en diferents sentits que crec que manté els comentaris fets en la meva anterior nota en aquestes pàgines. Músics del nostre entorn –actius en forma de quartets, solistes o altres formacions, i ara en conjunt sota la magnífica guia des del violí concertino de Vera Martínez– ens han deixat una intensa i alhora subtil versió de cambra de

La nit transfigurada, d’Arnold Schönberg.

Davant això, el programa proposava en lletres destacades el pianista hongarès Deszö Ránki, un músic amb característiques pròpies del gran solista de temps passats, que amb l’orquestra ens va deixar una versió vergonyosa del Concert núm. 1 en re menor, de Bach. Des d’un piano amb excessiva brillantor tímbrica i so (sense tapa, a més), i situat a l’estil de les formacions originals com si fos el clavecí, al mig de les cordes, ens va fer desitjar les virtuts sonores de l’aristocràtic instrument.

Ránki va tocar les notes en el seu ordre, però sense expressar per què hi eren d’aquesta manera, sense dinàmiques, sense joc de contrastos, amb una articulació dura i fraseig quadriculat i de vegades romantitzat, però sense ni tan sols un mínim ingredient de Gould. L’orquestra, molt en segon pla, va seguir aquests vicissituds de manera disciplinada, sense caràcter, amb un violí concertino exagerat en so i adequant-se a la insuficiència del pianista.

Al començament vam sentir la versió, crec que poc treballada, de la Simfonia per a cordes (do menor) del jove Felix Mendelssohn, obra complexa per l’exigència d’equilibri, que va acabar sent una lectura ben feta, amb molt bons instrumentistes –cohesió en violoncels i violes–, que necessita més temps d’assajos i, fins i tot, possiblement, la mà coherent d’un director. Una cosa que no necessita Verklärte Nacht, original de finals del XIX per a sextet, i ampliada el 1917 a orquestra de cordes, que va entusiasmar el públic per la intensitat i brillantor, i, alhora, amb sensible interpretació. Dos mons enfrontats, l’antic solista i la nova sensibilitat d’aquests temps. ●