La Vanguardia (Català-1ª edició)
Barça d’Europa League
L’equip blaugrana consuma el fracàs abans de jugar i cau contra el Bayern
Aquest Barça és d’Europa League. El fracàs es va consumar sense necessitat que rodés la pilota al Camp Nou. El fiasco es va completar a Milà amb el triomf de l’Inter, que enviava el Barça als llimbs continentals per segon curs consecutiu. Altre cop fora de l’elit. Altra vegada a la cuneta de manera anticipada. Després de la forta inversió de l’estiu, una immensa decepció que no per païda des de l’empat davant el conjunt italià és menys grossa. En aquestes circumstàncies arribava el partit davant el Bayern, sense res en joc per al Barcelona, tret del premi en metàl·lic d’aconseguir el triomf i la voluntat de demostrar-se a si mateix que pot competir amb gegants com el rival bavarès, botxí dels blaugrana en les últimes temporades.
Però ni així. El Barça el que va ensenyar va ser precisament un nivell d’Europa League, molt inferior al campió alemany, que va controlar en tot moment la situació i va acabar clavant-li la clàssica reprimenda. Els blaugrana ni tan sols van rematar entre pals. Cinc partits de Champions i tres derrotes per una sola victòria.
Agradi o no agradi sentir-ho al club, és obvi que la competició li va gran al Barça. L’estadi blaugrana se’n va acomiadar durant molt de temps perquè, en cas de jugarla, la pròxima temporada l’equip la disputarà a Montjuïc.
El públic es va presentar en massa i va xiular de manera estrepitosa l’himne del torneig, sobretot pels arbitratges de Munic i Milà. Res que intimidés el Bayern, que va sortir a agafar la pilota i el tempo del matx i que no va descansar fins que no va obrir el marcador. Va ser aviat amb una fenomenal passada de Gnabry a l’esquena d’un desastrós Bellerín. L’assistència la va rebre Mané, que va esquivar la sortida de Ter Stegen amb una rematada subtil.
El Barça no s’assemblava gens ni mica al que va sotmetre sense gol a Munic el Bayern a la primera part, i els de Nagelsmann, tampoc. Solvents, intel·ligents, ben col·locats, ràpids i agressius, superaven la pressió avançada del Barcelona sense escabellar-se.
Xavi havia repetit la fórmula dels quatre migcampistes que va practicar davant l’Athletic. Esclar que amb un inoperant Kessié per un encara tocat Gavi. I actualment el nano és mig cor del Barça. Quan no hi és, com en el primer acte al Bernabeu, es nota i molt.
Sense ell el conjunt barcelonista perd més enfrontaments i sense la seva ànima l’equip és molt més tou.
Només faltava que en defensa Bellerín fos un feix de nervis, amb pilota i sense, que Koundé no tingués el millor dia i que Marcos Alonso tampoc no es comportés com una barrera perquè Ter Stegen es temés altre cop el pitjor davant un Bayern que el terroritza.
En atac Lewandowski estava totalment desassistit i només Dembélé oferia desbordament, això sí, alternant inicis interessants amb desenllaços erràtics. Ni pessigolles per als bavaresos, que ni s’immutaven.
L’esvoranc es va fer més fondo quan va arribar el segon cap a la mitja hora. Altre cop Gnabry va activar el seu equip amb una altra passada a l’espai, ara per a Choupo-Moting, que va superar per sota de les cames un abatut Ter Stegen. Bellerín trencava la línia del fora de joc.
Ja tornava a treure el cap el Bayern. Ja venia el terror habitual. Per sort per al Barça, Musiala va perdonar en aquesta fase el tercer en dues ocasions. En la jugada següent Lewandowski va caure a l’àrea després d’una escomesa de Deligt. El defensa va tocar primer la pilota i després el polonès va col·locar el peu per davant i el neerlandès el va fer caure. El col·le
El conjunt barcelonista ni tan sols va ser capaç de rematar entre pals en tot el partit
El Bayern es va mostrar molt superior de principi a final i va fer el que va voler amb el Barça
giat va assenyalar penal, però després de la revisió per la pantalla va decidir canviar de decisió. “La UEFA és una màfia”, es va esgargamellar el Camp Nou. Ni aquesta vegada va somriure la fortuna als blaugrana pel que fa a les decisions arbitrals.
Restava mig partit i almenys el Barça havia d’intentar mantenir un cert decòrum. Comptava per això amb les cames de Balde, dels pocs que s’atrevien a arrencar la moto, i amb algun detall de Pedri. Però res que inquietés realment un Bayern més relaxat i que treia les ungles de tant en tant. Com en un golàs de Gnabry que va ser anul·lat per fora de joc quan més d’un barcelonista ja s’havia aixecat per anar-se’n a casa.
Quedava el recurs dels canvis i van aparèixer Ferran Torres i Raphinha. Quatre davanters sobre el camp, amb Dembélé i Lewandowski, i un 4-2-3-1 per intentar la reacció. Sistema que es va mantenir quan va entrar Ansu Fati, l’últim cartutx de Xavi. Tampoc no va servir i el tècnic fins i tot va rellevar Lewandowski. Quedava la cirereta negativa. El tercer gol, obra de Pavard, a la sortida d’un córner. El Barça continua lluny, molt lluny, de l’elit. Aquesta és la realitat. Sense embuts.