Han deixat de competir

Competir. Lamentablement en les últimes Champions el Barcelona, equip que va marcar una ratxa d’acumulació de títols, ha deixat no només d’intentar reeditar-los sinó, encara més greu, ha deixat de competir. I aquesta és curiosament una de les característiques del futbol actual i que antigament era molt més complex que passés. Ara en moltes ocasions veus equips que sumen una bona ratxa de resultats i de sobte perden amb una diferència exagerada. Davant la impossibilitat o dificultat d’anar a buscar la victòria es renuncia a tot. És com si l’única sensació que a un pugui afectar-lo és l’emoció de la victòria i en canvi la ràbia de la derrota hagi desaparegut. Al final competir sorgeix de l’esforç. I la capacitat de l’esforç és una cosa que pot néixer d’una motivació externa com és la victòria i per tant només existeix quan la possibilitat de guanyar hi és. Però la veritable motivació ha de néixer des de l’interior, basada en la necessitat de donar la teva millor versió. Si ho aconsegueixes, fins i tot en la derrota pots sentir plaer. Ahir el Barcelona no va competir. Va arribar a tot una mica més tard. I així és impossible aspirar a res i menys davant equips que, fins i tot guanyant, no et regalen ni un centímetre. Hi va haver una jugada cap al minut 50 en què el Barcelona va agafar espai darrere de l’esquena de la defensa germànica en un contraatac. En el transcurs de la jugada, a molta velocitat, es va passar d’un dos contra dos a cinc defensors del Bayern contra dos atacants blaugrana. Això perdent 0-2.

Defensar. Quan la teva capacitat de defensar-te a través de la possessió de la pilota no pot existir perquè no ets prou hàbil perquè sigui així, has d’establir uns mecanismes que t’ajudin a defensar. Hi ha dues actituds molt importants per enfortir-te davant aquesta situació. D’una banda, és una cosa que he escrit en moltes ocasions que és la capacitat de replegament. I un replegament fet amb tant d’ordre com d’intensitat. El Barcelona és cert que de vegades l’ha fet, però sempre amb poc ordre. D’altra banda, l’altra opció, molt interessant però moltes vegades criticada des de la contemplació estètica, són les faltes. Faltes que són tan importants que tenen un nom propi: les faltes tàctiques. El que no pot passar és que el que et goleja acabi cometent més faltes que tu. A mi m’agradava dir-ho quan jugàvem davant un equip rival molt superior. “Que ens en fiquin cinc si poden, però sisplau que no ens guanyin a faltes”.