L’estrany indult del Camp Nou

Al final caldrà donar les gràcies al Viktoria Pilsen. Per haver perdut sense pal·liatius i no donar falses esperances. Hauria estat el súmmum un resultat favorable a l’equip blaugrana al camp de l’Inter i assistir a una altra humiliació contra el Bayern amb el patètic desig de fantasiejar amb guanyar-los. El grup era dur, sí, i “els àrbitres ens tenen mania”, entesos, però el Barça ha estat eliminat

traït per la seva pròpia mida, diminut quan sobrepassa el Pirineu abans i després del dopatge financer de les palanques.

Per segona temporada consecutiva el Barcelona queda fora de la Champions de bon començament. La grada del Camp Nou, que ha passat de rondinaire a afectuosa en una transformació sociològica digna d’estudi, continua acollint l’equip com un nadó que necessita atencions. El llistó de la crítica s’ha submergit com un periscopi. El que abans era un drama avui no ho és. El pecat ha estat probablement de supèrbia. Per tornar a ser grans es requereix modèstia en el discurs. No n’hi ha hagut en general i potser l’afició no assenyala el club perquè això seria assenyalar-se a si mateixa. Tots hem estat pecadors.

En realitat, es miri per on es miri, caure eliminat de la

Champions a l’octubre és un desastre. D’un any a l’altre no hi ha hagut avenç significatiu a Europa, l’escenari en el qual els clubs grans es miren les solapes i comparen el rang de les condecoracions. El Barça no guanya la competició fa vuit temporades i la promesa laportista d’un canvi de decorat no s’ha complert, com ha passat amb altres dels seus agosarats auguris, deglutits pel personal sense mastegar per aquella necessitat pueril que traiem a passejar cada estiu. Tot canviarà, ens diem mirant els nous cromos de l’àlbum, alguns de caríssims, que som pobres (deute i palanques) però els prestadors ens fan cas encara (ai). I avui estem com l’adolescent del poble al qual se li’n va la nòvia de ciutat amb el cotxe dels seus pares sabent que no tornarà, buscant Messi quan ens van prometre una vegada i una altra que continuaria i fent veure que no ens importa la massa salarial, més disparada que mai (sense Messi!) quan ens van assegurar amb aire de perdonavides que era el motiu que l’argentí no continués.

Què ha canviat, doncs, d’una temporada a l’altra? Doncs que la música que sona abans dels partits és més guai perquè ens hem aliat amb Spotify, és tan guai que, lliurats al ritme de la nova causa, ja no protestem la inclusió de Kessié a l’onze com un atemptat al feliç ADN i, sords, preferim no saber ni sentir res, ni tan sols el soroll de les impressores traient fum amb les liquidacions acumulades de tipus honrats que fan fora del club per un sentit de la revenja malaltís que veu enemics on amb prou feines hi ha persones de club de tota la vida, la bona gent.

Reincidir i caure de la Champions tan aviat és un desastre es miri per on es miri

Mané Espinosa Insòlit: els jugadors van sortir del vestidor per agrair el suport de la grada d’animació