“Jo ara només visc per rehabilitar el meu bon nom”

Tinc 42 anys. Vaig néixer a Saragossa, vaig residir a Madrid i visc a Pamplona. Vaig treballar a Greenpeace, àrea de comunicació. Tinc una filla, Julieta (2 anys i mig). Política? Cínic a la manera de Diògenes de Sinope: el poder em repel·leix, i he après

Per què Anónimo?

Individu davant el grup. Es fa dir Ano. Apòcope d’Anónimo. Incomoda alguns, ho sé. Busca incomodar? Descol·locar el poder i suscitar reflexions sobre les autocomplaences ideològiques.

De quina manera ho fa?

Amb accions que suscitin contradicció.

Sol o en companyia d’altres?

Amb Homo Velamine, grup d’ultraracionalistes.

Ultraracionalistes?

Portem la raó més enllà del límit.

Pot il·lustrar-ho amb una de les accions?

Recorda la manifestació feminista del 8-M del 2018 a la Gran Vía de Madrid?

Multitudinària, històrica.

Vam penjar una pancarta d’una bastida, una gegantina bandera d’Espanya amb el lema “Viva España Feminista”.

Que visqui.

Jo era a la bastida amb un jersei nadalenc, perruca morada i casc. Van pujar-hi uns per pegar un neonazi i veuen un marieta hipster: jo. Em vaig espantar. “És a favor de la mani”, vaig adduir. Em van apallissar de tota manera als morros, vaig sagnar.

Què pretenia, Anónimo?

Amb aquest “visca” a la bandera del país vaig voler testar si el feminisme aglutina o és de facció. Resultat, un cop de puny. Uns mascles defensant les dames a hòsties.

Què va explicar vostè a l’hospital?

Que havia ensopegat contra un bol·lard.

Encobria el maltractador.

No vaig voler regalar titulars a diaris grocs... si bé aquí haguessin estat veritat.

Un altre acte ultraracionalista, vinga.

Al congrés cismàtic de Podem a Vistalegre 2 ens vam vestir de capellans i monges, vam ser cleroflautes...

Cleroflautes!

“Pablo amigo Dios está contigo” i “España necesita un clero podemita” eren els nostres cartells.

Ultraraonable.

Alguns ens aplaudien. També en un altre acte, amb Esperanza Aguirre: vam arribar amb la seva cara estampada en samarretes amb la paraula FEA (Feministas con Esperanza Aguirre). Vam sortir fotografiats en tota la premsa amb ella somrient.

D’on li venen les ganes de fer-la grossa?

Soc de família obrera, els meus pares llegien molt i a casa debatien amb ardor sobre detalls històrics i culturals.

Bona escola...

Es van sacrificar molt per pagar-me un bon institut. Ho tinc molt present.

Què va estudiar després?

Empresarials i disseny gràfic. Becat a Londres, al tornar vaig estar al 15-M a Madrid i vaig estudiar comunicació.

I on el va portar tot això?

A treballar a Greenpeace Espanya, des del 2011, en comunicació digital: vaig redactar notes de premsa ecologistes i antibel·licistes i contra la llei mordassa.

Continua avui a Greenpeace?

El juny del 2020 em van acomiadar.

Per què?

Pels meus caps em vaig convertir en indesitjable. Em va doldre perquè em coneixen bé, ens havíem encadenat junts...

Un indesitjable? Per quin motiu?

Una sentència penal em va condemnar a divuit mesos de presó i 40.000 euros: la jutgessa va esgrimir l’article (173.1) del Codi Penal que tipifica el “tracte degradant”.

Qui va degradar vostè?

A ningú! La meva sentència és injusta, una aberració jurídica i un atemptat contra la llibertat d’expressió.

Però la jutgessa va dir...

Va sentenciar que jo vaig degradar la noia víctima de La Manada dels Sanfermines.

Què va tenir a veure vostè amb això?

Menys que els mitjans de comunicació que es van acarnissar amb ella i el seu cas, explicant-nos cada detall morbós, inclòs l’hotel on van pernoctar els nois.

Ho diu indignat.

Era un periodisme abusiu i per criticar-ho vaig fer servir la ironia: vaig oferir al nostre web un “tour de la manada” per Pamplona amb visites als llocs dels fets...

No em digui que s’hi va apuntar gent...

Hi va haver tres mil interessats en 24 hores, i vaig retirar l’oferta irònica i vaig pujar un cartell explicant la meva denúncia. Allò del “tour” ni era una oferta literal ni per això hi va haver mai cap ànim de lucre.

La seva ironia l’envia a la presó, doncs?

Tinc dos recursos perduts contra aquesta sentència i ara només em queden el Constitucional i Estrasburg.

I com porta el dia a dia?

Cada mes pago 500 euros a la noia: si fallo un mes, aniré a la presó. Amb la condemna he patit descrèdit i difamació, he estat acomiadat justament en ser pare, estic a l’atur, els meus pares pateixen... Jo ara només visc per rehabilitar el meu bon nom.

EconmiaM. Am la

Llibert Teixidó