La Vanguardia (Català-1ª edició)
Adeu a un símbol de la tortura
Erdogan clausura la presó de presos polítics kurds de Diyarbakir, futur museu
Abans-d’ahir va caure un altre mur de la guerra freda, que per a desenes de milers de famílies kurdes és també un mur de les lamentacions. dimarts a la nit, les grues van començar a desmantellar el perímetre a prova de bombes de la presó de diyarbakir, símbol de la repressió que va implicar el cop militar del 1980.
en un altre cop, però de prestidigitació, recep tayyip erdogan havia anunciat in situ, diumenge passat, la clausura de la presó i la seva reconversió “en un museu, una biblioteca i un centre artístic i cultural”. Les seves divuit hectàrees, en ple centre, donen per a molt.
en la seva infreqüent visita a la capital oficiosa de la turquia kurda, el president estava flanquejat per dos dels seus ministres. el de Justícia va lliurar les claus del centre penitenciari al titular de cultura, Mehmet nuri ersoy, per a qui el museu “permetrà aprendre sobre errors passats perquè no es repeteixin”.
La presó de diyarbakir, que la dictadura militar va omplir a vessar, encara allotjava 270 presos fa dues setmanes, quan va ser buidada, just abans de la visita prevista d’erdogan, que va haver de ser posposada per un greu accident miner.
Al costat de la Presó Militar número 5 –el seu nom oficial– les presons de l’exprés de Mitjanit semblen pavellons de repòs. Les instàncies de tortures, electrocucions, vexacions i execucions extrajudicials de presos polítics han estat àmpliament documentades
Jordi tejel, especialista en història dels kurds, rememora els relats d’horror sentits de viva veu: “no obliden l’alcaid, que es passejava amb un gos entrenat per mossegar els genitals”. tejel considera que la idea, “d’entrada és bona”, però que “caldrà veure’n el contingut, perquè no es reescrigui la història”. Així mateix, diu, “voler ser tantes coses en pot diluir el significat”. un altre risc és “tancar en fals, perquè el present no està resolt. el gran rival d’erdogan a les zones kurdes, selahattin demirtas (HdP), està pres a edirne.
Quan fa tretze anys erdogan va sondejar la conversió de la presó en centres educatius, la reacció de demirtas va ser que si no s’enderrocava només podia ser un museu. Ara, tot i això, la successora de demirtas, Meral danış beştaş, diu que erdogan “està oferint una falsa primavera a aquells de qui persegueix el vot”.
un altre diputat de l’HdP va més enllà i diu que erdogan “tanca una presó després d’haver-ne inaugurat moltes més”. després de les purgues posteriors a l’intent colpista del 2016, no donaven l’abast.
Però ex presos com Abdurrahim semavi, que hi va ingressar amb 16 anys i en va sortir amb 23, opina que el museu “preservarà la memòria d’una època fosca”.
no obstant això, l’escriptor de diyarbakir, erhan sunar, adverteix que la museïtzació “no té sentit si abans no hi ha una investigació a fons d’aquest període que aclareixi responsabilitats”. “Als vuitanta”, recorda, “hi va haver moltes morts per tortures disfressades com a suïcidis”. Almenys 57 en tres anys.
Els últims 270 presos en ple centre de Diyarbakir van ser traslladats fa dues setmanes
Fa quinze mesos, erdogan ja havia anticipat a la televisió que convertiria aquesta presó, “símbol de crueltat i tortura”, en un centre cultural “per eliminar aquest malson de la memòria de diyarbakir”.
Aquesta no serà la primera vegada que el president turc reconverteixi una presó. Fa més d’una dècada, a Ankara, ja va transformar en museu la presó d’ulucanlar, on van estar presos els escriptors nazim Hikmet i Yasar Kemal.
el mateix erdogan va passar quatre mesos empresonat a finals dels noranta, quan, sent alcalde d’istanbul, va llegir en un míting el poema d’un llibre de text que deia: “i els minarets seran les nostres baionetes”.
cal dir que, sota erdogan, el capitost del cop del 1980, el general Kenan evren, va ser jutjat i va morir en arrest domiciliari, com a soldat ras.
Malgrat que el primer cop d’estat es remunta al 1960, quan el primer ministre conservador Adnan Menderes, a qui erdogan admira, va ser executat després d’un judici sumaríssim a Yassiada, davant d’istanbul.
Aquesta diminuta illa va ser reinaugurada fa dos anys com illa de la democracia i la Llibertat. tot i que els seus detractors l’han rebatejada com illa del ciment, perquè no va quedar ni un arbre dret.