La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Teníem energia i sentit comú per fer-ho bé, i així va ser”
Exministre socialista d’Afers Exteriors, Educació i Cultura
Al llarg de 13 anys, Javier Solana (Madrid, 1942) va ser l’únic ministre que va formar part de tots els gabinets de Felipe González. Quan va tornar dels Estats Units, va ingressar el 1964 en un PSOE clandestí; va ser al congrés de Suresnes del 1974, i al del 1976, ja a Madrid després de la mort de Franco, va ser elegit secretari d’estudis i programes del partit. El 1977 va arribar al Congrés com a diputat, i cinc anys després hi va haver les eleccions generals del 28 d’octubre del 1982, de què avui es compleixen 40 anys i que van registrar una aclaparadora victòria del PSOE.
Diu Felipe González que aquella nit estava desconcertat per la responsabilitat, però no espantat. Com la va viure vostè?
Jo estava content. Quan vam saber el resultat electoral érem al Palace. Abans ja teníem dades que serien uns molt bons resultats. Per descomptat, també tenia un cert grau de preocupació pel que ens queia al damunt. Però sabia que teníem energia i sentit comú per fer-ho bé, i així va ser.
González el va nomenar ministre de Cultura (1982-1988), després portaveu (1985-1988), ministre d’Educació (1988-1992) i d’Exteriors (1992-1995). Quina Espanya van assumir el 1982?
L’Espanya que vam rebre ja tenia una Constitució, ja havia desenvolupat una part important de la seva transformació política i econòmica. Però hi havia necessitat de culminar un procés de democratització. Sobretot, fer un país amb una visió d’un govern d’esquerres. Era la primera vegada que hi havia un govern d’esquerres a Espanya des de la República.
Es va obrir una etapa de llums. Però hi va haver també ombres?
No tot va ser perfecte, evidentment. Els objectius eren molt clars, i no tots es van aconseguir. No tot el que es vol es pot fer, però una bona part del que volíem fer es va fer.
Espanya es va obrir a Europa i també a l’OTAN.
Es van fer moltes coses en la política internacional. Vam arribar al govern central el 3 de desembre, i el 5 de gener jo anava cap a Cuba, des de Mèxic, per veure’m amb Fidel Castro. Va ser el primer contacte del nou govern amb Castro, per veure com s’havia de gestionar la relació entre Cuba i Espanya. Es va entrar a la Comunitat Europea; es va reconèixer Israel, amb qui Espanya no tenia relaci
ons. Va ser una operació delicada, perquè érem l’últim país europeu que abandonava la relació unilateral amb el poble palestí, i els vam reconèixer tots dos. Va ser molt emocionant, i hi va haver cert perill que alguna branca islamista pogués fer algun disbarat. Però va sortir bé. Vaig acompanyar González en aquella firma amb Shimon Peres.
També van patir anys de plom
Llums i ombres Una àmplia majoria “La victòria del 28-O va anar, per descomptat, més enllà de la frontera electoral del PSOE” d’ETA molt durs.
Vam patir molt. Vaig anar a l’atemptat de l’Hipercor. No m’oblidaré mai dels companys assassinats, alguns amics meus. Va ser terrible, però posteriorment un altre govern socialista va posar fi a ETA.
La paradoxa va ser el trajecte d’aquell “OTAN, d’entrada no” del
PSOE, que vostè mateix es convertís en secretari general de l’Aliança Atlàntica, entre 1995 i 1999. Un exercici de realisme?
No vam tenir al cap en cap moment que fos així, ens ho van demanar. Estava vacant el càrrec i sense més explicacions em va trucar el president Bill Clinton per dir-me que volia que fos el pròxim secretari general de l’OTAN. Li vaig preguntar si sabia amb qui parlava, que jo tenia una carrera al darrere que quan ho sabés el Senat nord-americà posaria el crit al cel. I em va contestar: “Però què et penses, que no sé ben bé qui ets? Tinc totes les fitxes de la CIA! Per això no et preocupis, que sé ben bé qui ets!”.
A la cimera de l’OTAN a Madrid, al juny, molts líders mundials es van sorprendre quan el van veure rebent-los a les portes del Museu del Prado, el patronat del qual presideix, a més de presidir EsadeGeo o pertànyer al patronat de la Fundació La Caixa.
Sí, els coneixia gairebé tots, perquè vaig viure la política internacional molts anys. Vaig conèixer Joe Biden molt bé quan va ser senador, després vicepresident i més tard. I el vaig veure aquí quan va venir a Madrid.
Va ser testimoni privilegiat de la transició, els pactes de la Moncloa, la Constitució del 1978. Troba a faltar avui aquella capacitat
d’entesa i acord entre diferents?
Sí. Però aquella era una situació molt diferent de la d’ara. Sortíem d’una dictadura. La necessitat i la voluntat de parlar era claríssima, no dic entre tots, però sí entre gairebé tots. Avui tenim més de 40 anys de democràcia, hem passat per moltes coses, hem tingut diferents governs. La situació d’avui no té a veure res amb la de llavors. Però sempre és bo que la gent es parli. Sempre cal tenir una vocació de convèncer, parlar, provar de trobar-se en un punt que pugui ser factible per a tothom i poder continuar caminant junts.
El PSOE va obtenir el 28-O més de 10 milions de vots i 202 escons. Pedro Sánchez creu que, més que un triomf del PSOE, va ser una victòria de la gent.
Sí. Va ser una victòria, per descomptat, més enllà de la frontera electoral del PSOE. Hi va haver
Al capdavant de l’OTAN “Et penses que no sé ben bé qui ets? Tinc totes les fitxes de la CIA!”, li va aclarir Clinton La qüestió catalana “Els problemes de Catalunya van explotar fa uns anys d’una manera equivocada”
moviment molt més enllà i alguna cosa significava que fos la primera vegada que un partit que havia estat a l’oposició total durant la dictadura arribés al govern. Tots els governs anteriors havien tingut alguns vestigis de la dictadura, des d’Adolfo Suárez fins a Rodolfo Martín Villa. Aquest govern era el primer que arribava sense cap contacte amb la dictadura. Vam tenir un suport superior al que hauria estat en una situació normal.
La ciutadania ha perdut la connexió amb la política que va tenir en aquells moments?
Alguna cosa sí que s’ha perdut, però també és normal. Torno a insistir: vivíem moments singulars. Jo tenia 40 anys, havia viscut en la clandestinitat, el meu germà havia estat a la presó, teníem unes vivències col·lectives molt diferents de les que tenien els governs anteriors i, al contrari, molt afins a molta gent que no se sentia del PSOE sinó que creien que era el moment perquè arribés un govern més jove, d’esquerres i amb un programa reformista.
“No tot va ser perfecte i no es van aconseguir tots els objectius, però sí una bona part”
És optimista o pessimista davant l’actual escenari polític?
Jo soc optimista. Cal tenir una actitud optimista davant els temps que venen, per complexos que puguin semblar. Si tens mentalitat pessimista, ja has perdut. Sempre cal tenir una actitud fonamentalment optimista de la vida, sabent quins són els problemes.
I en el cas de Catalunya?
També. Ara hi passo bona part del temps i soc molt feliç a Catalu
nya. Cosa que no vol dir que Catalunya no tingui uns problemes que van explotar fa uns quants anys d’una manera, a parer meu, equivocada.