La Vanguardia (Català-1ª edició)
ISRAEL L’insalvable xoc de trens
En un freqüentat restaurant d’hummus a Tel-Aviv, tres persones d’uns trenta anys esgoten les seves racions abans de tornar a la feina. Durant el cafè parlen de les eleccions. “Són la setmana que ve?”, se sorprèn l’Ilan. “No tinc ni idea del que s’està parlant, al meu twitter només hi veig Lula i Bolsonaro”, confessa en Ricardo, israelià d’origen brasiler. “Jo votaré Meretz, però per rutina”, afegeix en Tom.
Costa de trobar votants il·lusionats en la que presumeix de ser l’única democràcia de l’Orient Mitjà. La de dimarts serà la cinquena convocatòria en tres anys, i es repeteix el leitmotiv: Bibi (Netanyahu) sí, o Bibi no. Els detractors del primer ministre amb més anys al capdavant d’Israel (15) van impulsar la campanya Lej –‘veste’n’, en hebreu– durant el tercer confinament de coronavirus, aprofitat pel líder del Likud per posposar els seus judicis per corrupció. Ara centenars d’adhesius llueixen als carrers amb un extra: Lej leatzbia, una crida a anar a les urnes.
Amb pronòstics que apunten a un empat tècnic entre els blocs de Netanyahu i Yair Lapid, un grapat de vots podria ser decisiu. Per això els del Lej, que el 2021 van aconseguir desfer-se del Rei Bibi, van reactivar la maquinària. Cada sàbat milers d’israelians –principalment seculars asquenazites molt grans–, es concentren en més d’un centenar de ponts per tot el territori, onejant banderes negres i ensenyes nacionals. “Lluitarem per casa nostra, no tornaràs”, es conjuren a les seves pancartes.
Alguns conductors els victoregen a cops de clàxon. A d’altres no els sembla tan bé. Rami Matan, ex alt càrrec de l’exèrcit, va ser agredit per un hooligan del Likud al pont de Hemed. El debat polític i mediàtic israelià sembla un ring de boxa, tot i que la violència física sol arribar des del mateix bàndol. “Continuarem alçant la veu contra la corrupció, el racisme i l’odi al proïsme. Salvarem el nostre país, cap cop no ens acovardirà”, va sentenciar l’exmilitar assaltat. Els antibibistes al·leguen que Netanyahu està nerviós perquè la seva coalició continua sense sumar els 61 diputats necessaris per governar. “No deixarem que els esdeveniments del Capitoli passin a Israel”, prometen. L’extrema dreta aliada de Bibi clama per “reformar el sistema judicial” per liquidar el Tribunal Suprem, que conceben com una estructura d’estat esquerrà. Des dels ponts alerten que el final de la democràcia israeliana és imminent. “La proposta d’abolir el comitè de selecció de jutges polititzarà la justícia i modificarà l’acurat equilibri entre institucions”, assenyala el doctor Guy Lurie, de l’Institut per la Democràcia Israeliana.
Els bibistes, juntament amb dos partits ultraortodoxos i el “Sionisme Religiós”, aspiren a reprendre el carril dret. Expandir i enfortir el “Gran Israel” més enllà de la Línia Verda –amb la legalització de desenes de colònies il·legals–; una economia neoliberal amb èxit macroeconòmic notable, però grans fissures socials, i la “pau
Les cinquenes eleccions en tres anys mostren la fractura profunda de dos models de país més enllà de la paràlisi política
mitjançant la força” que va comportar la normalització de relacions amb quatre països musulmans. Més Halacà (llei jueva), i menys negocis o transport públic durant el sàbat.
Després de 74 anys d’aturada sabàtica, la ministra de transport Merav Michaeli (laborista) fa campanya per activar trens i busos durant el dia de descans jueu, una mesura avalada per un 65% de la ciutadania. Així es resoldria la restricció de moviment a milers de joves i soldats durant el cap de setmana. Però la tornada dels religiosos al poder enterraria aquest intent d’injuriar la tradició. Les destinacions antagòniques dels dos trens són incompatibles.
Amit Turkaspa, de 37 anys, s’entossudeix a mobilitzar el seu entorn. “Soc laic i liberal, no crec que un llibre de dos mil anys hagi de dictar les normes de la nostra vida”, diu des del seu confortable dúplex amb vista al bulevard Rothschild. Treballa en el sector tecnològic, un 10% de la societat que va a bord d’un comboi d’alta velocitat.
Costa de trobar votants il·lusionats en la que presumeix de ser l’única democràcia de l’Orient Mitjà
Amb 134 víctimes palestines per foc israelià, és l’any més sagnant des de la intifada del 2015
Només ells poden assumir folgadament l’esbojarrat encariment de la vida. El 2022 Tel-Aviv va passar a ser la ciutat més cara del món. Un xéquel fort, inversions estrangeres en empreses tecnològiques i un rècord en exportacions expliquen el fenomen. Per contra, les classes populars pateixen per omplir el cistell d’anar a comprar, pagar factures o resistir l’encariment d’hipoteques i lloguers, un 19% més el 2022.
El salari mínim és de 1.500 euros, i el mitjà sobrepassa els 3.000. Una cervesa ronda els 10, un paquet de tabac, 20, i un lloguer digne a la “ciutat que no dorm mai” no baixa de 2.500 euros. En una enquesta d’Israel Hayom, la carestia de la vida va figurar com la primera preocupació dels votants (49%), seguida del conflicte amb els palestins (19%) i les divisions internes (12%).
“A Tel-Aviv hi viu una vida lliure, on cadascú va a la seva per ser feliç. Tant de bo fos així en tot el país”, diu Turkaspa. “Els socis de Bibi estan guiats pels dictats de Déu. M’entristeix mirar l’Iran, la
Xina, rls EUA, Rússia... Només hi veig un món radicalitzat. Espero que no ens arribi”, sospira. Votarà Lapid: “Necessitem un líder fort per combatre”.
En latituds properes, Cisjordània sembla el salvatge Oest. Dimarts l’exèrcit israelià va envair Nablus per escapçar el Cau dels Lleons, la nova milícia de moda palestina. En van matar sis, i en van ferir una vintena. L’operació va arribar després de freqüents tirotejos, que van matar dos soldats i terroritzen els colons. Amb 134 víctimes palestines per foc israelià, és l’any més sagnant des de la intifada del 2015. Els funerals multitudinaris evoquen temps pretèrits, amb encaputxats disparant enlaire i exigint venjar els seus màrtirs.
Dos mesos després de les quartes eleccions (el març del 2021), el diputat extremista Itamar Ben Gvir i els seus acòlits van caldejar l’ambient a Xeic Jarrah. Hamàs va acceptar el desafiament, va disparar míssils sobre Jerusalem i va començar una nova guerra a Gaza. El conflicte desfermat gairebé trunca la formació del “govern del canvi”. A causa de les cinquenes eleccions, colons radicals descendeixen cada dia des dels turons per agredir pastors i agricultors palestins. Destrueixen collites, incendien cotxes, apedreguen cases i peguen amb barres de ferro sense compassió.
Atesa la permissivitat, molts van amb la cara destapada, sota supervisió –o protecció– de soldats. En deu dies es van registrar més de 100 agressions, i fins i tot van apallissar dues veteranes activistes israelianes. “Els atacs van a l’alça, però la letàrgica resposta de Tzahal no només és una violació de la llei israeliana i internacional, suposa profanar la història jueva”, va opinar Yonatan Touval a Haaretz. Setmanalment, brigades de pacifistes israelians exerceixen d’“escuts humans” per protegir famílies palestines a la campanya de recollida d’olives. Quan tornen cap a Tel-Aviv, topen amb les terrasses a vessar de joves assaborint cervesa a preu d’or. És una bombolla hedonista, alienada de la violència supremacista.