La Vanguardia (Català-1ª edició)
La infructuosa recerca
Cont ac ònica Després de l’assistència al Bernabeu i el gol al Vila-real, Ansu Fati no va trobar la continuïtat i l’espurna a Mestalla, on va estar a punt de marcar
Han passat pràcticament dos anys i Ansu Fati continua buscant, perseguint pistes, obtenint sensacions, assajant moviments i somriures i mirant-se al mirall, però no s’acaba de reconèixer. Com si fos Dorian Gray, el barcelonisme vol veure el davanter. El recorda jove –encara ho és, demà en farà 20–, fresc i bonic fins al punt de veure’l com un possible hereu de Messi. Però no és el mateix. El temps no s’ha quedat aturat. Al contrari. Avança inexorable per al noi tocat per una vareta. Es confia que un dia les peces encaixin com per art de màgia i l’encanteri es recompongui. Aquest dia encara queda llunyà.
El 7 de novembre del 2020, en un xoc amb Mandi en un BarçaBetis, a Fati se li va quedar enganxat el genoll esquerre a la gespa del Camp Nou. Allà va començar un camí d’espines cap al retorn amb incomptables passos pel quiròfan. Tres oficialment. Va trigar gairebé onze mesos a tornar a vestir-se de curt i des d’aleshores la irregularitat marca la gradual recuperació, amb frenades, millores i noves pauses, gols importants, lesions musculars i clarobscurs.
De vegades Ansu s’assembla més, d’altres és una ombra. Acostumat a superar defenses, són els partits els que l’ultrapassen. De vegades, l’equip l’acompanya, li dona temps i li treu pressió. Quan van mal dades, com aquesta setmana amb l’eliminació de la Champions, se’l necessita més del que seria aconsellable. I el noi no es queixa, sinó que dona la cara i vol la responsabilitat.
No només el club blaugrana està apressat. Ansu Fati també té pressa. Es va perdre uns Jocs Olímpics i una Eurocopa el 2021.
Potser somiava amb un inici de temporada fulgurant que li donés el bitllet per al Mundial de Qatar amb la selecció. Però continua sense consolidar-se.
Xavi el va dosificant. La de Mestalla era només la quarta titularitat del curs. En canvi, és un dels pocs futbolistes de la planti
lla que ha participat en els 17 matxs. Més o menys, però juga. Suma minuts i agafa ritme. I tot i que busca, no sempre troba, a diferència del seu company Lewandowski, autor ja de 18 gols, 15 més que Fati, que va marcar un gol a l’agost, un altre al setembre i el tercer a l’octubre, en què va assistir al Bernabeu amb una gran jugada explosiva davant Valverde i Camavinga, i va marcar el Vila-real.
Contra el València –rival que se li dona bé: 2 gols– va ser el jugador que més va trepitjar àrea, que més a prop va estar del gol, però no va aconseguir marcar la diferència quan ell sempre ha tingut un gran idil·li amb el gol. Després d’una gran passada de Pedri, es va quedar sol davant Mamardashvili i va optar per picar la pilota per sobre de primeres abans d’intentar regatejar el porter. El porter va tapar amb la cara. Quan per fi va batre el georgià, el gol va ser anul·lat per fora de joc. En canvi, dues vegades va poder carregar la cama esquerra i totes dues el xut va marxar desviat sense que fos entre els tres pals. Senyal que voler no és sinònim de poder.
Va acabar substituït a la recerca de cames ràpides, idees diferents, encert i espurna. Precisament les seves característiques. Les que ell continua buscant.
Han passat gairebé dos anys des de la lesió de genoll, Xavi el dosifica però al davanter se li noten les presses