La Vanguardia (Català-1ª edició)
Els primers passos de Meloni fascinen la dreta espanyola: neix un model
Díaz Ayuso eclipsa Núñez Feijóo i Macarena Olona estrena plataforma
El triomf d’Emmanuel Macron a les eleccions presidencials franceses del maig del 2017 va crear un model: partit plataforma, personalisme digital, centrisme difús, esmaltat per un europeisme inequívoc. La coalició dels que creuen que tot anirà bé. Amb Macron es va posar de moda la paraula
transversal i molts van arribar a la conclusió que els vells partits havien mort.
El macronisme va travessar el Pirineu i va tenir dues declinacions. Rosa/rosae i dominus/ domini. Albert Rivera jugava a ser un Macron molt espanyol, molt dominus, fins que va estavellar Ciutadans contra les roques de la suïcida repetició electoral del 2019. Va voler ser el més espanyolista de tots i l’extrema dreta el va devorar.
Pedro Sánchez va ser un socialista centrista als seus inicis i en el nom de la rosa va girar cap a l’esquerra quan va descobrir l’empenta de Podem. Va tornar a exhibir perfils macronians entre l’abril i el novembre del 2019, perquè es pensava que la repetició de les eleccions generals el beneficiaria. No va ser així i no li va quedar altre remei que pactar un govern de coalició amb Unides Podem, agrupació fortament personificada per Pablo Iglesias. (Fora del Govern central per voluntat pròpia, Iglesias continua sent l’ànima de Podem). La plataforma electoral que actualment projecta la vicepresidenta Yolanda Díaz
amb el nom de Sumar pot acabar sent la tercera declinació hispana del macronisme.
Plebs/plebis.
França sempre irradia, però Itàlia no es queda curta. Quan no porten segell francès, els corrents de moda a Europa porten etiqueta italiana. És així des de fa un segle, almenys. I ara ve el moment Meloni.
Un lideratge femení contundent, oposat al feminisme hegemònic. Conservadorisme dur, nacionalisme impulsiu, però obedient a Brussel·les perquè no queda més remei, atlantisme granític tot esperant que el Partit Republicà torni a la presidència dels Estats Units. Llenguatge clar i desafiador. Dirigisme en un moment d’incerteses enormes i grans pors. Institucionalitat tensa. Correcció formal i petits gestos per tenir contents als friquis de la incorrecció. Per desafiar el feminisme progressista, la nova primera ministra italiana ha ordenat rebre el tractament de “senyor president del Consell de Ministres”.
Il primo ministro Giorgia Meloni té un cadàver a l’armari –la seva simpatia juvenil per Benito Mussolini–, que ha mirat d’enterrar amb una contundent condemna de les lleis de persecució racial aprovades pel feixisme el 1938: el mínim exigible per presidir un país de la Unió Europea. Distanciament, sense condemna integral del feixisme. “Non rinnegare, non restaurare”, l’antiga consigna de Giorgio Almirante. Un dels nous sotssecretaris del Govern italià ha aparegut fotografiat amb l’esvàstica al braç. Petits detalls amb importància.
El moment Meloni tindrà impacte a Espanya. Ja n’està tenint. Mentre la dirigent de la dreta nacionalista italiana pren les regnes a Roma, al Par
Toni Batllori tit Popular espanyol reapareix la diarquia. La clamorosa marxa enrere d’Alberto Núñez Feijóo en el pacte per a la renovació del Consell General del Poder Judicial ha llançat un missatge a tota la societat: Isabel Díaz Ayuso encara mana al PP. Ella té la paraula en els moments decisius, ja que té suports mediàtics fonamentals a Madrid.
Díaz Ayuso podria ser la Meloni espanyola, sense problemes a l’armari. No ha de donar explicacions sobre antigues militàncies i pertany al Partit Popular Europeu. (Meloni un dia trucarà a la porta del PPE). En el moment en què puja la cotització dels líders dirigistes, Díaz Ayuso reapareix com a diarca del Partit Popular. Meloni encarna la dreta dura romana. Díaz Ayuso és la diva de totes les dretes madrilenyes, la lleugera, la semi, la forta i la més dura. Si Núñez Feijóo no aconsegueix sortir de l’actual hora baixa i Díaz Ayuso aconsegueix una altra gran victòria a les eleccions autonòmiques del maig, la candidatura del polític gallec a les generals del 2023 serà posada en qüestió pels mateixos que ara l’han obligat a frenar en sec. La campanya de sacseig ja està en marxa.
Hi ha una altra possible Meloni a l’escenari espanyol. Una Meloni més anecdòtica i potser provisional. Després del seu relatiu fracàs a les eleccions andaluses del juny, Macarena Olona ha decidit crear una nova plataforma, al marge de Vox. Olona no vol evocar Meloni, la vol imitar. Els seus espònsors han ensumat el moment italià. Es mantindran en espera de les eleccions del maig i, si Vox flaqueja, es llançaran a l’abordatge de Santiago Abascal, home repetitiu.
Giorgia Meloni marcarà tendència a Espanya. ●
Meloni: lideratge femení fort, oposat al feminisme, dirigisme, atlantisme i un ressò del feixisme
Díaz Ayuso reapareix com a líder fort i ressuscita la diarquia al PP; Olona juga al desgast de Vox