Imprecisió o inconsistència

Feijóo té un rostre d’ocell desconfiat i reticent. Somriu poc, arrufa les celles, té la mirada obliqua del suspicaç. Sembla una au de presa, però també algú que té por de ser robat. Ni quan somriu allibera els músculs de la cara. És distant i circumspecte com un agent de serveis funeraris. Fa pensar en Macbeth, no tant per la fosca ambició, sinó perquè també a Feijóo les meigas semblen haver-lo infectat de recels i cauteles.

Més enllà dels seu posat, Feijóo ha deixat al descobert una visió política molt imprecisa. En política, com és sabut, la imprecisió és considerada una virtut, no pas un defecte. La imprecisió és una exigència del discurs ambigu que han de mantenir els partits d’ampli espectre. Parla d’abaixar impostos, però reclama més ajuts socials. Acusa de populisme el Govern de Pedro Sánchez, però acaba reclamant sempre més proteccions. L’ambigüitat és una exigència d’un gran partit, però la inconsistència s’hi assembla molt; i és un greu defecte per a un líder. El PP té el precedent d’Hernández Mancha: va ser triat perquè el seu accent andalús recordava el de Felipe González, però de seguida es va veure que tenia la consistència del fum.

Feijóo venia de la Galícia que va calcar la política lingüística del pujolisme. Semblava que podria oferir, subtilment, sense fer cap revolució, una visió més sensata, menys cantelluda, més constitucional de la Constitució (aquí la redundància és pertinent: la Constitució va ser un pacte entre les dues Espanyes, però també un pacte entre regions i nacionalitats; esborrar aquest darrer terme i propagar el neounitarisme és legítim i podrà imposar-se, però no respondrà al pacte constitucional). De seguida s’ha vist que Feijóo no s’atrevia a plantejar una alternativa pacificadora i pragmàtica a l’aznarisme, del qual Casado (com Abascal i Arrimadas) era la darrera versió: origen de la força del PP, sí, però també causa de cercle viciós que fa decaure Catalunya i, de retruc, tot Espanya.

A cada pas que fa, Feijóo demostra que no té autonomia per fer política al marge del tremendisme mediàtic de Madrid. En aquest clima, les idees del PP i les de Vox es confonen en un magma inflexible: sigui en el discurs econòmic neoliberal, sigui en la visió d’una Espanya a la francesa, sigui en el rebuig visceral a Sánchez, sigui en els temes judicials (la roccaforte del discurs hegemònic a Madrid no és Díaz Ayuso, sinó el sector judicial conservador).

Feijóo corre el risc de semblar una còpia pàl·lida de Rajoy. Comparteixen el conservadorisme no reaccionari, el pragmatisme i la tendència a deixar passar el temps per no cremar-se en els focs difícils. Però Rajoy, irònic i enginyós, controlava el tempo polític fins al punt que es va adormir en el seu propi rellotge. Feijóo té una oratòria precària i fa la impressió que sempre arriba tard, seguint el rellotge dels altres. Va arribar al carrer Génova després que el tremendisme madrileny tanqués Casado en un bagul. Aquell enterrament va ser un avís per a navegants.

Feijóo sap que l’enterrament de Casado va ser un avís per a navegants