Lula i la nova esquerra llatinoamericana

Amb el retorn a la presidència de Luiz inácio Lula da silva no només és el brasil el que inicia una nova etapa política, i no només és el món el que es beneficiarà, per exemple, d’una política més assenyada respecte a l’Amazònia. És també Amèrica Llatina la que gairebé completa un gir significatiu a l’esquerra. D’ençà que va començar l’any, la victòria de Lula al brasil segueix la de Gabriel boric al març a Xile, i la de Gustavo Petro al juliol a colòmbia. Però si ens remuntem al 2018, veurem que aquell any Andrés manuel López obrador va arribar al poder a mèxic. i que el 2019, Alberto Fernández va fer el mateix a l’Argentina; com ho va fer el 2020 Luis Arce a bolívia, i el 2021 Pedro del castillo al Perú. Un degoteig constant.

el mapa de Llatinoamèrica és ara majoritàriament esquerrà. el gruix del seu Pib correspon a països amb governs de progrés social. No obstant això, es fa difícil pronosticar les aliances que es podrien establir entre tots aquests països. i més encara amb altres com cuba, veneçuela o Nicaragua, on l’esquerra té un caire autoritari, una herència ja esgotada de les èpoques de la guerra freda.

Les prioritats han canviat. el futur de les noves esquerres, amb diferents orígens i formats, dependrà de com sàpiguen enfrontar-se als reptes del present. es dona per fet que l’horitzó dels règims castrista, chavista o orteguista és baix, ja que políticament obeeixen a un model obsolet, econòmicament han demostrat ser inviables i en termes de respecte a les llibertats deixen molt a desitjar, per no dir que les conculquen sense parar.

Però si obrim el focus i analitzem els règims llatinoamericans esquerrans que han pujat al poder al llarg de l’últim lustre, haurem de convenir que les seves naturaleses són molt diferents, tant respecte als esmentats tres països com entre ells. López obrador, el president de mèxic, practica un populisme decebedor. Gabriel boric, a Xile, és el fruit d’un vell malestar social: és cert que va patir un contratemps seriós en ser desestimada la seva reforma constitucional, però també ho és que el seu intent de superar l’ordre legal d’origen pinochetista era pertinent i comptava, a més, amb un suport popular considerable.

en aquest panorama, la tornada a la presidència brasilera de Lula, que ja la va ocupar durant dos mandats, entre els anys 2003 i 2010, sembla estar en sintonia amb els temps que corren. Lula es proposa tirar endavant les seves polítiques socials, encaminades a atenuar la desigualtat, que és un dels grans problemes dels països amb un repartiment de la renda molt desequilibrat. i, a més, anuncia unes polítiques compromeses en matèria de protecció mediambiental, oposades completament a les del seu antecessor, Jair bolsonaro, que s’ha comportat de manera molt irresponsable, per exemple, en tot el que fa a l’Amazònia, un imprescindible pulmó verd brasiler i, també, planetari.

en un món globalitzat, les eleccions en un país de les dimensions del brasil –amb prop de 215 milions d’habitants i una superfície que és gairebé la meitat de tot sud-amèrica– tenen un efecte rellevant més enllà de les seves fronteres. No només per la dimensió del país. També pel seu grau d’influència internacional. Per exemple, en la seva capacitat per reformular el missatge de progrés en un continent com el llatinoamericà, on conviuen els ressons de vells postulats soviètics (com ara a cuba, posem per cas) amb una crida d’atenció sobre les urgències llatinoamericanes reals, i també globals, pròpies del present. Per tant, si vol tenir una projecció internacional i un futur enfortit, el triomf de l’esquerra brasilera s’haurà de revalidar també amb el reconeixement del seu missatge i del seu compromís més enllà de les fronteres nacionals. ●

El criteri de progrés dels guanyadors al Brasil sintonitza amb el dels nostres temps