Pareu de guerrejar!

Ho confesso, com Montaigne, jo també “no perquè Sòcrates ho hagi dit, sinó perquè realment és el meu temperament, considero tots els homes els meus compatriotes”. Potser per això em resulta tan inintel·ligible el fatalisme i la resignació amb què portem aquesta guerra civil entre europeus, a Ucraïna, que ens causa tant de mal.

Tots obligats a mirar novament cap a l’est, aquests dies he rellegit un dels meus autors de capçalera, Txékhov, i en especial la magnífica biografia de la francorussa –o per ser polit potser avui hauria d’escriure francoucraïnesa– Irène Némirovsky, una dona que, encara que nascuda a Kíiv, va escriure algunes de les millors pàgines del seu temps en francès. Els he llegit i he constatat el que per mi i per tants és una obvietat: em sento més proper i compatriota de l’autor de L’hort dels cirerers que de tant tecnòcrata pro nord-americà i idealista, per molt defensor dels drets humans que sembli. Perquè, ja em disculpareu el pragmatisme, però el panorama dantesc del qual estem participant tots una mica cada vegada resulta més injustificable i indigest. Jo no sé si Crimea o el Donbass són russos o ucraïnesos. Encara que històricament fossin l’un o l’altre i encara que, segur que després de la pluja de míssils i drons, els seus sentiments identitaris canviaran per a moltes generacions, la veritat és que nou mesos després de l’inici de la guerra, segons les Nacions Unides almenys 6.000 civils han perdut la vida i prop de 9.000 han resultat greument ferits. A més, si hem de creure el que ens explica el loquaç president Zelenski, des del febrer prop de 10.000 soldats ucraïnesos i més de 32.000 russos han mort. Aprofito per subratllar el meu desconcert quan els comptables de defuncions distingeixen entre civils i militars, o entre nens i adults, com si ells no fossin tots persones, amb els seus pares i mares, marits i mullers, esperances i pors.

Això per no parlar del dany a l’economia, a les ciutats i a les infraestructures estratègiques per a qualsevol país que vulgui progressar. Edificis històrics i ponts arrasats, més del 30% de les centrals elèctriques destruïdes. A la suma del dolor per la mort dels éssers estimats, els vius hi hauran d’afegir aviat talls d’electricitat, aigua i calefacció.

Tampoc a la vella i civilitzada Europa les coses no van gaire millor: inflació desbocada, fallida de la cadena de subministraments, risc de recessió i polítiques descaradament nacionalistes de rearmament tornen a deixar les classes treballadores i mitjanes, sense estalvis o pitjor, a les portes de l’atur i del desengany respecte a les democràcies liberals. Això sense oblidar que més de 25 països africans depenen del blat, blat de moro i ordi russos (o ucraïnesos, ja em perdonareu), per no passar més gana de la que ja passen de costum. Mort i destrucció al front, crisi energètica, inflació i risc de recessió a Europa i extensió de la fam a l’Àfrica són les conseqüències visibles del segons sembla lloable idealisme de l’estratègia nord-americana del “no passaran”.

En clau interna, reconec que no deixa de sorprendre’m el silenci acrític amb què el progressisme espanyol ha encaixat l’astronòmic increment en un 25% de la partida de defensa per part del Govern central. Si el pobre Kant aixequés el cap –un altre que va néixer prussià i que si hagués nascut avui, ja ho veieu, seria rus– segurament tiraria al foc el seu tractat sobre La pau perpètua. En defensa dels espanyols, sempre millors que els seus governs, sorprèn una vegada més la resiliència amb què, des de l’inici de la guerra, hem refugiat més de 200.000 persones.

Com els salmons en el període de reproducció, disculpeu que torni a nedar a contracorrent. Però sento la necessitat d’insistir que m’hauria estimat més un mal acord diplomàtic amb Rússia al febrer, que una bona i victoriosa guerra sense data al calendari i en la qual al final tots hi haurem perdut. Perquè si som homes, cap pena humana no ens pot resultar estranya. Les amistats pures sempre aniran més enllà de les que procuren la comunitat del clima o la sang. M’avergonyeixen els governs que cínicament sostenen una contesa violenta, tant com m’admiren els que, com Txékhov o Némirovsky, no es van preocupar mai gaire per aclarir si eren russos, ucraïnesos o parisencs. Potser, perquè simplement no van oblidar mai que eren humans. ●

M’hauria estimat més un mal acord diplomàtic al febrer que una bona i victoriosa guerra sense data

Ed Ram / GAnna