Contratenors, més enllà del ggènere

Fa dues o tres dècades veure cantar un home amb un registre de veu agut com és el de contratenor encara generava estranyesa entre el públic, que inevitablement vinculava aquell so al físic d’una dona. L’evolució cap a una societat igualitària que deixava d’associar determinats trets o comportaments amb cadascun dels sexes va alliberar l’òpera d’aquests prejudicis, i va permetre que l’star system dels contratenors s’obrís pas en un firmament copat tradicionalment per les sopranos i els tenors.

L’argentí especialitzat en música antiga Franco Fagioli, que demà protagonitza l’òpera Ariodante, de Händel, al Palau de la Música Catalana, amb Il Pomo d’Oro (19 h), lidera una constel·lació de famosos en què brillen amb força històrics com Bejun Mehta i Emanuel Cencic, el gran referent de les noves generacions de contratenors Philippe Jaroussky o el pioner a Catalunya, Xavier Sabata. Amb veus més madures –excel·lent la de Christophe Dumaux– en despunten d’altres com la del “sopranista” Bruno de Sá. I s’obre camí a les xarxes socials un producte més mainstream: Jakub Józef Orlinski.

L’actual auge de la música barroca, amb les seves desitjades interpretacions historicistes, els ha situat a tots a primera línia. I ho ha fet revocant, justament, els preceptes del patriarcat que decidien el què i el com de cada sexe. Preceptes que no només impedien a les dones de mostrar-se en un escenari en temps de Shakespeare, amb actors transvestits parlant per boca seva, sinó que també forçaven la natura fins al punt de castrar els nens abans que canviessin la veu en la pubertat, perquè conservessin el registre agut. Així tenien una veu més pròxima a Déu. Una veu que, amb l’aparició de l’òpera al segle XVII, garantia la potència de la d’una soprano o una contralt...

Aquestes aberracions del sistema patriarcal, obstinat a forçar la naturalesa i convertir els seus súbdits en esclaus dels seus vells –i nous– mandats respecte als sexes (i ara als gèneres), s’han po osat en evidència aquestes últimes dècades amb l’evolució de la tècn nica vocal natural dels contratenor rs.

Explotar la idea d’una habili itat extra del contratenor va anar molt bé al màrqueting dels anys cinquanta, però, sent honestos, ser contratenor no suposa res de tot això. “És una veu possible, com la de tenor o baríton, i tu l’estudies”, explica Franco Fagioli

(San Miguel de Tucumán, 1981), el primer contratenor del seu país que es va formar a la prestigiosa escola del Teatro Colón de Buenos Aires.

“No som àngels ni dimonis, sos gent normal”, al·legava fa u quants mesos Xavier Sabata p sentant un en aqu u

“Escoltant l’‘Stabat Mater’ de Pergolesi vaig veure que jugar a cantar amb veu aguda era real, existia”