Brun o de S á

na, fent de follet, va ser forta. Vaig entrar a la vida de conservatori, vaig fer la carrera de piano, però vaig continuar cantant o tocant per a cors. I va ser escoltant un enregistrament de Stabat Mater, de Pergolesi, que vaig entendre que el que jo feia jugant a cantar amb veu aguda tot imitant les veus sopranils era una cosa que existia, era la veu de contratenor, la d’un senyor que cantava amb la veu de cap que s’assembla a la d’una soprano”.

El cant el va estudiar no de manera específica per a contratenor, sinó com qualsevol altre tipus de veu. El seu professor era baríton, i va abordar amb ell tot el repertori italià amb la tècnica italiana de cant. I així va ser que va descobrir el gran repertori que hi ha escrit per a la seva veu.

“Quan vaig decidir que volia ser contratenor vaig descobrir que de vegades les sopranos i les mezzo cantaven els mateixos repertoris dels contratenors... Em vaig dedicar a escoltar Cecilia Bartoli, Anne Sofie von Otter, Jennifer Larmore, Marilyn Horne, que d’alguna manera van ser les meves primeres mestres”.

Bartoli va ser, a més a més, un gran referent seu, per l’italianità del cant, la manera d’expressar-se i l’alegria amb què presenta la música barroca des que fa vint anys va treure el seu àlbum Vivaldi amb Il Giardino Armonico. Des d’aleshores no ha parat de fer descobriments. “Sí, Cecilia ens obria una porta a la recuperació de repertori antic, i van arribar coses com Artaserse de Leonardo Vinci”, afegeix l’artista.

Ara bé, la terminologia requereix, segons ell, una revisió. Perquè... què és un sopranil, un terme ara també en voga?

Cal viatjar al Londres del segle XVII, amb Händel escrivint les seves òperes italianes, per veure que en aquella època hi havia tant contratenors com castrati: no és que una cosa vingués a reemplaçar l’altra. Castrati eren els cantants italians formats a l’escola italiana que es dedicaven a cantar repertori italià. I els contratenors eren homes no castrats que cantaven amb el registre de cap, en cors eclesiàstics.

“Avui la terminologia és confusa. Es posen moltes coses sota el paraigua del terme contratenor i es diu sopranista a qui canta agut, malgrat que no deixa de ser un contratenor. Crec que caldria parlar de les diferents escoles de cant a què s’ajusta cada cantant, i això definiria la terminologia: si ets un contratenor o ets un soprano o un alto. El contratenor és un clar descendent del falsetista de l’escola de cant britànica. Els grans cors litúrgics anglesos tenen sempre en la veu d’alto contratenors, amb aquest color tan especial. En canvi, jo soc un contratenor però se’m podria anomenar mezzo o soprano –conclou–, perquè la tessitura en què canto és la del soprano barroc, amb la tècnica belcantista italiana, una escola que definia els seus sopranos com a sopranos, mig soprano o alts”. ●