200 anys més

especifica que “en aquest àlbum tot són composicions pròpies, tret d’un arranjament d’un nocturn de Chopin i un tema de Falla, Fantasía bética”. Les lletres són poemes i fragments aliens, en algun cas adaptat, i acaben donant forma a un fil temàtic que simbolitza el quadre de Théodore Géricault de la portada de l’àlbum. El baixista explica que la idea li va donar el compositor Enric Palomar, “la idea d’un poble oprimit i d’un capità que dirigeix el vaixell, però que és un inepte i que el porta a la decadència, al desastre”.

I això, vehiculitzat per un torrent de música, difícil de categoritzar. Max Villavecchia pensa que, “si hagués de dir un adjectiu, diria flamenc experimental, però també té coses de jazz, de flamenc, de rock, efectes amb sintetitzadors. No sé, diria música moderna contemporània”. Garrabella, per la seva part, creu “que cal fer una llista d’ingredients: el que sí que té de flamenc és el cant i el ball, perquè els que canten i ballen segueixen la línia del flamenc tradicional; així, fem servir alguns pals flamencs, però no en la manera tradicional. Després fem servir harmonies de jazz, que són contemporànies; en algun tema hi ha alguna estructura pop, i el so en general és bastant rocker”.

Una proposta com la seva, fora de l’habitual, té els seus pros i contres, com ara que se’ls contracti molt més a fora que a Catalunya. “Tampoc no sabem quines són les raons clares –reflexiona el baixista-lletrista–, però, en general, als circuits on més ens hem mogut han estat els festivals de world music i jazz, i de flamenc no tant”. Villavecchia afegeix: “Aquí veig que hi ha moltes ganes que aquesta mena de coses tirin endavant; hi ha molts músics i propostes, i simplement s’hauria de normalitzar el més variat. Que hi hagi més espai i es posin en relleu propostes que investiguen, que es mouen fora dels clixés”. ●

Macromassa

Museu de Xa Música. Ba ceXona (29/X/2022)

Última jornada del LEM d’enguany, l’exemplar festival de música experimental barceloní que ja ha culminat 27 edicions. Protagonitzava el cartell la nova encarnació, per dir-ho així, de Macromassa, formació emblemàtica del soterrani local fundada per Víctor Nubla i Juan Crek el 1976. Després de la mort del primer, el 2020, s’ha afegit al projecte Tina Valent. Mostra d’una voluntat de pervivència d’un grup que, segons Juan Crek, és més important que la gent que l’integra, per la qual cosa, i de relleu en relleu, d’aquí 200 anys Macromassa continuarà existint. Que així sigui.

Amb l’artilleria electrònica i la veu per bandera, però també servint-se d’elements metàl·lics com un plat de bateria o un escorredor de pasta, Macromassa presentava a la bella Sala de Teclats del Museu de la Música el contingut de Tin Rol va a volar, àlbum de pròxima aparició que en certa manera pivota sobre els defectes i virtuts dels humans, mitjançant peces com Egoísmo, Fraternidad o Prudencia, per esmentar-ne només tres. Temari que van desgranar d’una sola tacada, acoblant una mena de suite en la qual ens van assaltar racons i evocacions d’allò més suggeridors, des d’ocelleries marcianes fins a tempestes de rara qualitat ingràvida, passant per fragàncies industrials i més ambients o xivarris. I, marca de la casa, lletres de pelatge surrealista, especialment aquella en la qual mostraven certa obsessió per “ocho triángulos sin vórtices” (!) i algunes orelles i nassos d’impossible adjectiu.

Crek i Valent van ser precedits en escena pel danès Jørgen Teller (veu, guitarra elèctrica, electrònica), que va tenir el bon gust de dir unes paraules en homenatge als sempre recordats Nubla i Anton Ignorant. Compareixença centrada en el seu projecte Static Teller, jugant amb la fonètica, les fuetades elèctriques i les atmosferes en temes com

Robots love traffic jams. Al final va estrenar una nova peça composta aquests dies a Barcelona,

LEM in 3 parts, que va coronar amb el cap i el rostre completament coberts per velles cintes magnetofòniques, com una mena d’apòstol Chewbacca de la distorsió. ●

Macromassa és, segons Juan Crek, més important que la gent que l’integra

TALLER DE MÚSICS. Una imatge promocional del grup